Poesia Documental.
_Una proposta de teatre i humor social._
Haver usat i haver expressat creativament des de la paraula escrita, m'ha fet conscient de la importància del llenguatge per a tal de poder construir o teixir noves realitats, o bé per a poder concebre nous marcs conceptuals, vitals i teòrics. Alhora i tanmateix, que puc confiar en que això m'ha fet hàbil en el joc, -a voltes un joc quasi 'euforitzant'- o bé mitjançant construccions i significancions verbals i semàntiques, m'adono que m'ofereixen personalment una via a explorar, o la possibilitat de somniar amb un retorn a la interpretació actoral. O a la meva (auto)formació en l'esfera educativa No Formal o Informal. Aspirant a que ara sols des de d'una praxis constant i total ensortir-me'n. Tornar, en definitiva, a experimentar, tot tractant d' oscil·lar per tots els géneres que la impro, combinada amb la força de la Poesia Dita, o tot i quan el monóleg suposa i permet... em permetré, doncs, explorar i optar per petits processos formatius o col·laboracions amb persones del ram i desfermar els principis de POESIA DOCUMENTAL:
1.
Les històries de vida personal com adob narrat o ficcionat.
2.
Una visió crítica del món s' hi ha de sumar amb l'humor i la sàtira, per combinar-la amb la intensitat dramàtica de la improvització dins la realitat contextual que ens envolta en l'actualitat.
I...
3.
La finalitat serà trascendir la Bellesa, la cloenda propositiva, la mostra crúa o des de qualsevol angle emocional, on tot ha de conduir a l' actor i al públic a la resolució de les 'trames de vida" mitjançant el sentit de l' humor. Dotant aquest de capacitat de canvi, de veracitat i sempre de Bellesa.
M' agradaria així un temps de laboratori per experimentar o transitar per tots els géneres teatrals possibles -des del drama fins a la tragèdia o bé per, final i definitivament, aturar-me en la comèdia i/ o en els sense sentits de l'existència contemporània.
Reconec que per a mi el teatre, sobretot, és una disciplina artística que em desperta admiració, passió i tambe aprensió fins ben bé el pànic... Tot i alhora. És ben cert això. Per tant... És l'Art de les persones més talentosxs, dins dels grups humans dels més arriscats, fent vida dins l'escena i del panorama, directe des d' un escenari davant d un pati de butaques; això per a mi és de persones molt valentes.
Un repte o una desitjada virtut, a risc i premi de vèncer el vertígen o créixer gaudint inclús de les caigudes importants, riure del cos... ja que no m'és a priori, ni mai ha estat, fàcil de superar o sostenir el 'pánic, nervis i també dispersió escènica'. Crec, però que el jo poeta sí que pot i podrà... I per això sóc Jo aquest que s'inventa unes normes o principis, que us comparteixo.
Penso que amb un treball sistemàtic i organitzat puc, o vull creure que tot aprofitant el 'do cultivat de la paraula poètica' i la seva força, em proposaré també, experimentar des de l'unica vessant que contemplo possible, en el meu cas i per a mi, factible per portar-me fins a escena: la poetica del relat documental, o d una ficció real i vivènciada teatralment amb humor, quan sigui degut i hi hagi catarsi. I si no la poesia oral s'obrirà pas...
La impropoètica, de caire documental... Sí. Processos encaminats a l'humor com a finalitat. O una proposta més per a explorar. És a dir trascendir la realitat -personal i sociopolítica sobretot- per així expressar tot quan va dels nivells personals i íntims que son afectats, tant per les dimensions socials vigents, així com totes aquelles causes o impactes dels aspectes polítics; capaços d'interferir en els processos vitals de grups i persones o col·lectius determinats. Per tant aprofitar o tansitar pels géneres teatrals disponibles, per a desenvocar i frenar, i com qui diu aparcant a la zona plàcida i lliure de la comèdia i del cos esdevingut Lliure. Còmic.
Bé, tal i com ja he explicat i escrit al bloc 1. dedicat a fer comprensible el meu peculiar treballar mitjançant la poesia; o com a conseqüència d'haver pres la paraula escrita durant tot aquest temps, i sempre des de l'angle i la perspectiva que m'oferien les idees recollides al manifest Hacia un Arte más Humano, que com ja he explicat, pretenia o volia deixar constància de la utilitat del llenguatge escrit, per així posar-lo al servei de la -triple- transformació que em vaig proposar en aquells anys de joventut a Barcelona.
A modus de recordatori diré que pretenia transformar la meva realitat personal, també la social -que en podia derivar en una identitat o rol socialment marginal, degut a un diagnòstic o per l' estigma al voltant dels pre i perjudicis versus la salut mental, així com tractar de sumar el meu gra d'arena, en la dimensió o nivells polítics. Però no semblen haver-se acomplert tots els meus objectius de transformació en tots aquests tres nivells...
Per tant i per ser franc, hauria d'afirmar que alguns o molts escrits i versos que he composat i escrit, reclamen, i quasi bramen, contra tots els mals polítics que es traslladen als contextos socials -malaltissos - d'avui eon dia, i com sempre, reitarant-me fins l'esgotament per proclamar i declamar que Un altre món és possible. Encara('l)!
Doncs finalment, ni socialment tinc ganes de inserir-me en el pensament positivista, hegemònic i predominant, ni políticament he perseguit assolir cap espai o posició destacada, perquè sols pretenc Ser i defensar-me com un ciutadà més, car jo vull ser-ho participatiu... O tot perquè jo hi voldria, encara, creure en aquesta bellíssima possibilitat de globalitzar els DDHH i aportar o ajudar des de les 'Arts' i empényer per aconseguir aquesta meta Cultural que em proposo, treballant dia a dia i amb persistència. Sí, fins aconseguir petites sumes o moltes -algunes- fites, que ens hi encaminin a viure millor dia a dia. A tota la humanitat, i per tant: a tothumà. Jo ho intentaré, pel bé que em suposa(ria), d'aportar.
I ara que en puc fer una valoració o mirada panoràmica i retrospectiva, sobre aquests meus objectius vitals, dins els diferents contextos en que la realitat m' ha anat situant al llarg de tots aquests anys de vida i maduració... doncs, en aquests tres contextos que desitjava produïr importants transformacions, jo avui sols puc valorar que com a fita o transformació aconseguida o totalment assolida, és sols -i per sort- la del nivell personal i vocacional. Canvis suceïts i per a mi molt satisfactoris, però que sols he pogut, produïr-los en l'esfera personal d'una manera completa, des de l'escriptura o la creativitat, havent aconseguit crear i forjar tot un món propi i una persona autoconscient (quan no haver construït el meu personatge...).
Em sento bé amb el meu ésser, ho reafirmo. Em veig lluny i crític de tot quan suposi insessibilitat, colonialisme, patriarcat, desigualtats, injustícia. No n'estic lliure ni totalment alliberat, però allò important és la consciència i un saber rectificar, reparar i teoritzar o assenyalar els 'focus del mal'. En definitiva he aconseguit revertir una masculinitat i identitat induïda als esquemes colonialistes, jeràrquics, monoteïsta i també sexistes i excloents. O bé que em situo el més pròxim possible al costat del meu ésser més sensible i participatiu. Cert. I també vulnerable. En tant que sé que sóc cosa insignificant en un univers infinit... Per tant sensible.
Ara bé, tant a nivell social, influenciat fortament per aquest context polític global com l'actual neoliberal; doncs haver mostrat, explicat i quasi exhibit o lluït el diagnòstic, o de les obres-crisis que n' he patit i les etapes agitades que s'apilen a la meva història personal i tinter..., doncs sortosament he sabut trascendir, des d una perspectiva crua, crítica i en ferma rebel·lia, absolutament. Literalment Humana. Humanista....? Altermundista!
Confesso doncs que n'he pagat un cost i un peatge molt alt d'aquest versar la follia... I es que a nivell social no existeix una comprensió completa ni sòlida d'aquesta realitat, on imperen els tabús, l'eclipsament dels nostres talents i aports, amb la qual cosa s'ajuda o disparen els prejudicis i la construcció social de l' estigma o bé de la por, la desconeixença i el distanciament o psiquiatrització social.
I a nivell polític ... Sols podria dir ja i com a un creador més, o un d'aquells creadors que no ens tenen en compte... per ser artistes díscols amb veu o idees pròpies, raó per la qual ni dels organismes oficials i públics aspirem ens reconeguin la tasca sociocultural i humana que fem; i per a postres tanpoc socialment sempre hi soms presents i contemplats completament com i el que Som .
Volem potser unes arts asséptiques? Inofensives? Impunes? Técnicament perfectes? O per identitats classificades? O és que el que jo faig no resulta gratificat a priori perquè ens qüestiona com a Massa Social? O bé fàcilment el públic pot o podra païr el parlar i expressar sense péls a la llengua ni embuts d una ment obstruida i racialitzada o degudament classificada? O bé des de poltrones estratificades sota el cul totxs podem opinar i riure i relligar un comunisme catàrsic?
Quelcom proper a Vigilats i Castigats en seria la reflexió final que n'extreuria de la meva experiència personal. Doblement assenyalada: immigrada i de segona generació i afectat per diagnòstic en SM. Tot un panorama.
I poesia documental, una proposta teatral d'humor social aspira a ser el meu nou refugi, intent de genialitat i experiment? O sols i personalment em donarà Sentit Espai i Temps. Temps on enfocar tots els angles que m' interessen explorar, tant a nivell de l'estructura cos ment emocions gest i Paraules... Riure?
Això serien les idees generals i també seria tot quan volia explicar.
PD:
També pels audiovisuals em reservo unes línees generals o idees.. Prò ho explicaré al post número 3.
...
