dijous, 25 d’octubre de 2018

-Jo en aquest món-


                                                       una altra visió esquemàtica
                                                                                   .. A ser possible
                                                                    -Jo en aquest món-:

       Des de l'any 2013 he assumit radicalment el principi bàsic del Decreixement, que per mi ha estat i és aprendre a viure millor amb menys, apostant en primer terme per opcions basades en l''intercanvi i/o la cooperació i la solidaritat.
      Abans, l'any 2011, quan es van acabar les acampades del 15M i tot va tornar poc a poc a la normalitat, no em va quedar altre remei que buscar-me una feina. Era pels vols de Maig i aviat a Girona, ciutat on vivia, seria Temps de Flors, aquesta cosa que es fa any rere any tot engalanant la ciutat i omplint-la de visitants (?!), com en aquells Vells temps...
     Vaig trobar feina en una restaurant braseria argentina situada a la Plaça independència. La Fabiola, una noia molt eixerida i bona persona també va trobar com jo, al mateix restaurant, feina per a aquells dies.
     La Kiti (Cristina), treballadora fixa de la casa, ens va dir que els jefes tramaven quedar-se un de nosaltres dos, per a tota la temporada d'estiu. Fent cerveses parlem d'això i poc després pactem la Fabiola i jo el següent, i la Kiti testimonia l'acord:
Si t'ofereixen a tu la temporada digues que sols pots treballar mitja jornada. Si m'ho ofereixen a mi diré el mateix. I ja parlarem nosaltres qui fa cada torn, un dinars i un altre sopars...
    Va ser dit i fet, d'oferir feina a un de sol en un principi, van acabar contractant-nos als dos. Un bon pacte per tothom; repartiment del treball i no competitivitat entre iguals. ... I ho vam aconseguir!
... La Kiti pocs mesos més tard va reduir jornada, passant de sencera a mitja i va entrar la Viky, noia italiana afincada a la ciutat del Cul de la Lleona i de la Plaça del Vi.
    I ja dels anys 2014,15, 16 i 17 explicaré com em vaig submergir "en los subterfugis" més foscos de la societat, just davant el moment precís, casi, de reafirmar-me en un sol fet (desig) que volia conrear a la meva quotidianitat: Ser i Fer vida de poeta... i treballar el mínim.
    i que em vaig trobar?

 ... una repetició familiar molt feixuga, poc després de la meva decisió de poemitzar la meva existència.
un trencament amorós tràgic

ingressos reiterats en unitats de psiquiatria, alguns auto forçats per saltar les retallades del govern Mas i gaudir d'estatus urgent i prioritari en l'obtenció d'ajudes públiques.

Llavors vaig poder cobrar del ajuntament una renta per satisfer el lloguer d'una habitació en un pis compartit.

Acceptar amb interés sociològic els xecs per al banc d'aliments quinzenal durant dos mesos.
Auto-editar-me la primera Trilogia de Micropoemaris, tres volums a cinc euros, o a dos euros cada un de sol.

Marxar de ciutat poc després, ...renunciant a tot això, també al "èxit" dels micropoemaris a Girona, i instal·lar-me a viure i treballar de cambrer a Cadaqués.

Vaig tornar a Berga fets alguns estalvis i sovintejo l'Ateneu llibertari del Berguedà, ...no fotre res, escriure viure i si es pot riure...i al bé contribuir.

marxar un temps a Celrà, a treballar a la Fàbrica, descobrir un poble digne organitzat i admirable...
I tornar a Berga, res sols dues setmanes i desembarco de nou a Girona, ara per a treballar per al grup Boira, altre cop a la plaça independència, ara de la mà d'un peix gros.(!!!) a Celrà no tenia cotxe...

auto-editar-me la segona trilogia de micropoemaris, Supranormalet, caga't gafa pasta que sóc, m'he tramitat el certificat de discapacitat ...i dono per encetada la meva lluita públicament en pro de considerar aquest fet en paradoxal, en un sistema món malalt.

des de aquest procés meu en això particular, a partir del 2015 convivim tota la família amb el procés de malaltia del meu pare, afectat per un càncer al nivell del nas i dels ganglis del coll.
L'any 2016 mor el meu pare, després d'un llarg procés de malaltia i un mes abans de morir, decideixo deixar el grup boira i el pis compartit que tenia i torno per viure els seus darrers dies, a prop d'ell, a Berga.

les anades o tornades potser tenen més d'una explicació... hi has de ser... els teus ho passen malament i per una altra ...nen buscat la vida!
Recordo com el dia de Sant Joan el meu pare s'acomiada de nosaltres i reposa en pau des de llavors. Una setmana més tard l'enterràvem al cementiri de Beni-Sidel, el nostre poble natal i el vam acomiadar amb solemne ritual y dolor,

...algunes estones durant les cerimònies vaig pensar "un xic sunita o wahabista tot plegat".
Però el respecte va manar fer el què ens havia demanat en vida i així ho vam intentar i fer.
El meu pare ens va confiar el trasllat o repatriació, i als seus germans allà els va encarregar la cerimònia i els rituals. Vam deixar que els tiets fessin el que nosaltres no sabíem. Potser vam trair el nostre pare en vida, però ens va respectar tal com som i l'estimem encara...vam fer com va voler i en vam ser dignes.

el curs 2016-2017 curso el curs en Cures auxiliars de infermeria, com qui va a un centre de dia, però sols per pair el més bé possible el dol per la mort del meu pare.

pocs mesos més tard moririen, durant el curs la meva àvia materna, i durant un ingrés post Patum el meu amic Met decideix marxar, ... i per arrodonir-ho un veí molt proper, amb qui havíem fet a Berga una actuació de poesia i música un temps enrere, mata a punyalades a la seva mare.

Jo mentre, faig pràctiques de TCAI al hospital de Berga, a la planta de medicina interna i de la mà del equip d'infermeria, entre altres aspectes i casos, assisteixo com alumne a diferents processos que desemboquen en mort dels pacients, per motius edats i malalties vàries. L'any 2017 el considero com el cicle d'incorporació de la mort a la meva quotidianitat. Naturalitzo inclús la meva.. de mort; si ha de succeir que m'agafi recitant o o escrivint...

i ja casi entrant al 2019, any en que presentarem llibre nou, sí sí! Arma de subsistència. 
Doncs avui, en la seva memòria, a Ell, a en Mohamed El-kadaoui, treballador emigrat i miner infatigable, li dedico aquest meu Punki musulmán que al 2018 m'ha tornat les ales, sols plegades, mai perdudes, de la mà de Lola R. Neret.

Volar es cercar la vocació... i exercitar-l
a. I triar mentre estavellar-se, que si es així... resulta molt divertit, tot pot ser com una investigació-acció, instrument primordial del bon Educador Social. No sols calen títols, calen compromisos...

dimecres, 17 d’octubre de 2018


Una Confessió sincera,

en positiu

....i a poder ser esquemàtica.

L'any 1999, amb 20 anys m'instal·lo a Barcelona, em matriculo a Interperetación cinenamtogràfica a l'escola independent Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i durant els dos cursos que en formació actoral vaig cursar vaig assisitir d'oient a les classes del grau en Direcció Cinematogràfica, ambdos cursos amb mestres compartits.

Paral·lelament als estudis en cinema decideixo iniciar Terapia psicoanàlitica per superar les meves fòbies i/o barreres personals.

També en aquells anys, interessat per involucar-me i formar-me en les lluites pels DDHH i polítiques trobo l'Associació Altermundista ATTAC; és a dir treballo,estudio, visc un procés d'autoconeixent i em formo en les lluites i discursos Antiglobalització neoliberal, de caire clarament Altermundista. Veure el manifest d'Ignacio Ramonet Desarmar los mercados.

Però a les acaballes del curs 1999-2000 pateixo una crisis de pànic escènic que no em permet presentar-me a la representació de l'assignatura-taller d'Escenes Interpretades, deixant penjada la companya de repartiment i l'estocada final a la meva feina de tot un curs en interpretació.

La professora, empàtica amb la meva situació em dóna recolzament, valora aspectes que he consolidat i aprés i en destaca altres on tinc mancances... entre ells aquest. Però que si valoro continuar compti que puc passar al segon curs.

Curs 2000-2001

D'aquella conversa amb la professora cubana, la Maria, arran d'una crisis de fort pànic escènic n'extrec la conclusió que tinc dots per l'interpretació cinematogràfica i el teatre però la Maria professora va dir sense dir-ho dur, en la gestió de la teva dispersió i estat emocional hi tens el que ara t'impossibilita... però vaig voler continuar, matriculat d'interpretació i d'oient a direcció, i espai terapeutic i lluita antiglobalització neoliberal. _Tot això per segons curs i any consecutiu.

A les acaballes del curs,altre vegada però, visc el que rememoro com L'Experiència de La Meva VIDA: un brot psicòtic i un diagnóstic en salut mental i la radical transformació que he viscut des de llavors-

Llavors torno a deixar colgats companys/es d'estudi, no em presento a assajos de projectes iniciats i poc a poc em vaig desvinculant de l'escola de cinema CECC, agafantme com a un ferro roent a l'espai analític i gestionant i graduant la meva militància i formació a ATTAC,, associació altermundista i global en tant que present a moltes ciutats i països del món.

Puc dir, que amb l'experiència en Salut mental a sobre, vaig creure més oportú desenvoluopar i endinsar-me més en el món de l'expressió escrita, partint que no volia arribar a narrar grans històries o ser gaire original, sinó que l'exercici i l'asssaig amb el llenguatge escrit el prenia com una eina al servei del meu creixement personal. Llavors abandonat el CECC em comprometo amb l'escriptura coma eina comunitària i subjectiva alhora, per expressar i trascendir aquesta realitat de la salut mental. Vaig el·laborar un petit document/manifest titulat Hacia un Arte más Humano, on deia a grans trets que em proposava tres transformacions: personal (espai analític)Social (rol positiu/ etiqueta d'artista millor que la de simple malalt desvalgut) Polític (espai d'expressió i critica al model social neolberal). En definitva Aquestes tres dimensions vol tenir el meu treball... de moment sols el puc deifinir d' "Antipoètic".

Any 2001 fins a 2006

durant aquests anys participo d'experiències com Teatro Mágico -solo apto para locos-, un local transformat al centre de bcn, amb amics associats transformant en espai de creació i residència autogestonada, que volia desembocar en una associació d'inciatives culturals, amb els meus amics Beto i Gerard. Sovintejo també espais de creació autogestionada o alternativa com L'Antic teatre, teatre El LLantiol, l'Atelier de la Rambla del Raval, les rutes underground de bars i locals (Menage a trois, La Concha, el Cangrejo, el Moog, etc etc..), El Casino de Poblenou...

escric, i també interpreto, una peça de teatre d'improvització teatral acompanyada dels sons d'un laud, és a dir amb música en directe interpretada per un músic de nom Aziz, sota el titol Clases de cocina marroquí i...

representada al bar espai Cultural Varietés del Carrer del Carme, al Raval de Barcelona en dos sessions diferenciades. l'autocritica llavors vers aquest espectacle amb sabor agredolç en la seva representació escènica, sobretot durant la primera representació, em va originar la necessitat i l'impuls de cremar el manifest al qual he fet referència i ja mai més l'he reescrit, sols conservat les idees principals. Per sort la segona funció al mateix espai i al dia següent va anar millor i la acollida del públic va ser bona-

Participo en el rodatge d'un curt de cinema mut i de mim interpretat per en Beto, "El lladre de bicicletes" on fa un personatge lladre de bicicletes que englobat aquest petit projecte en el treball final de carrera d'un estudiant amic (en Roger) d'enginyeria industrial, qui presentava una bicicleta que sols trencada i perduda la funcionalitat podia ser llavors robada, va servir per introduir la seva invenció i representació en suport audiovisual.

En l'àmbit laboral soc encarregat d'un establiment llibreria restaurant gastronòmic, La Biblioteca, espai creat per un professor de l'escola Hoffman de Cuina amb qui vaig treballar gestionant la sala, la carta de vins, la coordinació del personal de sala i el servei als clients.

quan sobrevé després de mesos i vida bona i boja l'ingrés forçat al hospital Sant Pau per raons psiquiàtriques, tot això queda aparcat i finalitzat l'ingrés hospitalari accepto la proposta de la meva familia de seguir tractament intensiu en centre terapèutic privat, allunyat de la ciutat; això va ser a les acaballes del 2004 i aquest internament es va prolongar 9 mesos i vaig sortir d'alta amb projecte de vida sota el braç, a la primavera del 2005.

escrit fins a llavors, tenia tot el kaos desordenat de molts anys, moltes vegades `perdut, però durant els mesos previs i gràcies a les TIC aconsegueixo tenir arxivat i ben guardat tot el material escrit abans, durant i després dels ingressos al psiquiàtric i al centre terapèutic. Vaig titular l arxiu on guardava aquest textos dispersos i que m havia esforçat en no perdre , Tiempos de locura.

L'any 2005 m'instal·lo a Girona, ciutat on viuré durant 11 anys. 6 ininterrompudament fins l'any 2011 i des de llavors intermitentment. Als inicis de la meva vida en aquesta ciutat, treballo al cafè-llibreria feminista La Libreria, conec poc després la N. Masmiquel, llincenciada en filosofia, apassionada de la pedagogia que contempla l'ensenyança i el profitament d aquesta disciplina, mestre avui totalment vocacional i entregada, amamnt de la literatura i de la poesia, també escriu formidable...amb qui vaig tenir una bonica relació d'intensa amistat i afectes i a qui vaig mostrar quelcom que no preveia ensenyar-ho a gaire ningú. Quan ho llegeix/llegim ella em transmet opinions i comentaris als meus escrits, encara juvenils i immadurs, que em/ens omplen d'emoció i orgulls compartits. Va copsar que la Salut mental era el meu Anatema i en destacava el valor, també a estones literari, però sobretot humà. Per un jove humanista, no hi pot haver lloança millor ni lluita avui més adient, si més no en el meu cas...

Lany 2006 la N. Masmiquel em va fer un present d'aniversari. Va editar i publicar Tiempos de locura, en format fanzine i em va comminar a fer com un bon amic meu argentí de bcn, en Federico, que venía els seus llibres pels carrers i espais de la ciutat, així com en events literaris o culturals. Allò va ser un fet poc després i em vaig llançar des de la consciència a que amb paraules tractar d'ajudar a denunciar l estigma, els rols atribuïts i/o la sensibilitat barrada. Ja ho he dit, la SM es el meu gran tema per a la creació, sempre en consonància amb els principis tridimensionals del manifest juvenil Hacia un Arte más Humano. Personal, Social, Polític.

des de l'any 2006 fins a dia d'avui he combinat feines (Cambrer, Ajudant de Cuina, Educador Social i tècnic en Cures Auxiliars d'Infermeria) amb la difusió i venta als carrers d'obres en format fanzine primer (5eu l'exemplar) i micropoemaris (7 poemes a dos euros, en uns bonics petits llibrets autoeditats) que puntualment comparteixo per carrers i certs espais i events alternatius, des del 2013 fins a dia d'avui.

Per Sant Jordi de 2018 Lola R. de Neret Edicions/Art Social publica i presenta la meva obra prima -editada ja professionalment-, la que de cap de les maneres voldria que es publiqués un cop mort o després d'escriure obres "més destacades" que pugués crear o fer, si assumís el context de cultura de mercats d'avui dia, ...no. Vull mostrar el resultat de tot el que m'he -en mi- treballat, podent situar en mi allò meu i tornar al món i/o als altres el que és seu o no em pertany. Això m'ha permés:

:

una mirada diferent sobre mi mateix, triada des de la consciència i la llibertat de ser jo mateix i en harmonia davant l'Alteritat.

una mirada sobre les meves realitats i pertenences culturals, classes socials associades a migrants i fills d aquestxs etc. etc.

.

una mirada sobre la dona, que neix de l'admiració i el desig, però també perqué diagnosticatxs i dones, a vegades ambdues coses alhora, som lxs grans oprimidxs en la piramide d'explotació capitalista dels cosos, els géneres i les ments. Sobretot per aquesta aliança als marges de qui lluita.

i ja ho sabeu, tots aquests anys "bojos" estan a UN PUNKI MUSULMÄN (2001-2014), etapa de creixement, autoconeixement, crtica i autocrítica i aportar valor social des de la sopa de totxs! LA CULTURA!


I próximament vindran dos obres més que Neret es compromet a publicar:


Manual de subsistència (poemari ilustrat per Blanca Gimeno, que unifica tots els micropoemaris autoeditats i alguns innèdits encara)


Penjats de la Xarxa (recopilació en construcció de material poètic difós per la xarxa internet)


amb aquests tres treballs (UPM, MdS i PdlX) vull culminar el meu treball recollit en aquesta idea esquemàtica i tridimensional del manifest hacia una arte más humano,i trobo adient i em sento afortunat de poder-ho fer a la secció Veus de Neret Edicions, que majoritàriament som autorxs que a més d'expressar-nos i escriure també tenim experiència en salut mental i amb els nostres treballs incendiem entranyes i posem de relleu un fet constatat, si més no ara a Catalunya sí. El control social i les desigualtats son brou de cultiu per a experiències que poden ser despersonalitzants, abocades a l'exclusió i ningunejades en la dimensió política. Davant l'estigma. doncs, ART i Resistència,

pròximament a espais afins els volem fer arribar una proposta de presentació, comentari i lectura de parts del Punki musulmán i/o altres:

Poesia o Salut mental: Una proposta de rebel·lió, Recital col·loqui,

Dit això, insistir en proclamar: ¡Ens trobem als carrers o escenaris, dient i escoltant la nostra i la de tothumà! Salut. En positiu i assertiu amb mi mateix, em surt explicar-ho així. Gràcies a qui ho ha llegit. La voluntat es que ressoni i activi,,, a qui arribi!



 La imatge que acompanya el text és © de la revista Art Social Neret edicions. Gràcies.

dimecres, 31 de gener de 2018

21-D versus Gesta de l'1-O


Al marge dels resultats de les eleccions a la Generalitat de Catalunya d'avui 21-D, convocades pel govern colpista de l'Estat espanyol, voldria donar la meva opinió davant els resultats que s'han donat i els escenaris que ens esperen en els dies que vindran.

L'aparell de l'Estat ha jugat bé les seves cartes d'opressor, convocant unes eleccions colpistes on els partits catalans han decidit participar i prendre partit, reforçant així el poder de l'Estat, que es cristal·litza en el fet d'haver concorregut majoritàriament a unes eleccions convocades de forma il·legítima i antidemocràtica.

Malgrat haver-hi una participació amb uns nivells històrics i uns resultats clars: les forces sobiranistes i independentistes seguim sumant majories al parlament, i per tant l'Estat, l'aplicació del 155 i sobretot el PP, han estat els grans derrotats a Catalunya, on García Albiol tindrà un paper marginal, amb els seus pitjors resultats en unes eleccions catalanes.

La nostra victòria per mi doncs,  segueix sent la de la jornada de l'1-O (defensant col·legis electorals, urnes i el nostre dret a exercir el vot i ser consultadxs) així com la vaga general convocada per sindicats de base al marge dels majoritaris el 3-O, i no sols aquesta victòria del bloc sobiranista, davant el unionisme; per mi, però, em resulta una victòria “descafeïnada” la d'avui... 

Sóc del parer que cal recuperar la determinació, la mobilització i la defensa popular que vam fer els ciutadanxs l'1-O defensant els col·legis electorals, per celebrar un referèndum convocat unil·lateralment, així com va ser una victòria defensar el dret de tothom a la votació i la també participació massiva que hi va haver aquell dia. 

La desobediència popular i política a la tirania d'un estat que mai ha sabut guardar les formes i respectar el joc democràtic, malgrat la persecució i repressió d'Espanya a urnes, càrrecs electes, activistes, cartells, paperetes, ..., la humiliació que els vam infligir al poder totalitari espanyol va ser d'unes dimensions que ningú pot negar; i sobretot cal no oblidar que la nostra mobilització  passarà als anals de la història com La Gesta de l'1-O, ...espero.

Aparentment els unionistes creuen i faran gala de que ens han infligit una derrota sense pal·liatius, sent Ciutadans la força més votada; però res més lluny de la realitat. Les nostres armes no són els resultats obtinguts per les forces sobiranistes en aquestes eleccions colpistes, sense legitimitat ni garanties democràtiques. No. No, malgrat seguir sumant de nou majoria l'opció sobiranista.
El potencial que jo voldria ressaltar i que cal no deixar esvaïr-se, no és altre que no perdre de vista que el potencial humà i social que va quedar demostrat l' 1 i el 3-O segueix viu, la gent encara hi som pre-disposats i molts sabem que sols des de la mobilització popular, massiva i continuada, és l'única sortida que faria factible la consolidació de la República. Hem d'anar-hi, anar-hi i anar-hi i si cal fins deixar-nos-hi la pell... 

Però val a dir i cal recordar que en la jornada de vaga General del 8-N es va veure relativament desinflat aquest potencial desobedient, pel titubeig de les forces polítiques catalanes i també de les entitats sobiranistes que no van tenir en consideració recolzar i cridar a la participació popular en l'acció que molts CDR's  van comprometre's, tot tractant de barrar els accessos i entrades del país, per tal d'afectar l'economia de l'estat espanyol i no deixar cap marge per als dubtes: hem determinat que volem una República, Catalana, Social i Lliure i si hem de ser conseqüents, cal prendre consciència que tard o  d'hora, hem de paralitzar i afectar l'estat espanyol, atacant la medul·la òssia del règim del 78: l'economia i la obediència al seu Status Quo. Considero que no hi ha altre camí. Res més. Ens veiem als carrers, que de fet, sí! Seran sempre nostres!

dilluns, 4 de desembre de 2017

Entrevista a mi mateix... Qui diu que no?


Pregunta: des de quin moment vas decidir combatre la injustícia que governa el món?

Resposta: des que vaig veure que els treballadorxs i els pobres com jo defensaven les tesis de l'opressor i desprestigiaven les lluites dels oprimits.


P: a quina edat et va sorgir aquest pensament?

R: Deuria ser abans de néixer, crec... era com si sabés que la meva mare, les meves germanes, la meva àvia, les meves tietes, les meves cosines, les meves amigues, algunes veïnes... em necessitaven i jo havia de fer-les costat en la seva lluita. Els homes de la família no feien ni brot a casa i a més manaven molt. Però em va entristir veure que les dones de la meva vida claudicaven i vaig emmalaltir de poesia des de llavors, just al moment de nèixer.
P: Què et mou com a home?

R: la tendresa, practicar-la i exercitar-la, estendre-la i reivindicar-la. Les cures dels meus éssers estimats i dels de la meva comunitat. M'agradaria que els rols s'invertissin... que els homes assumíssim les cures, les feines domèstiques, la co-educació, la criança,... i que les dones que han militat en les lluites feministes prenguin el timó i comptin amb mi, sols si els hi cal ajuda..., sinó em trobaran a casa fent el dinar i netejant. Els homes o potser més ben dit el patriarcat que ens domina ens ha deformat a tots els mascles... per sort jo em vaig adonar a temps i vaig rectificar els meus tics patriarcals o sexistes, sóc conscient que he rebut una educació masclista i la vull superar..., no em satisfà sentir-me opressor, tornem a allò del principi, d'abans de nèixer, saps?...

P: Creus en l'Islam?

R: Tota religió hauria de ser un instrument al servei del empoderament i per a l'alliberació col·lectiva;, avui l'islam que impera està al servei de l'opressió, per tant sóc ateu fins a nou avís i sóc partidari de que hauríem de matar aquest Déu, Alah, que ens han venut com a castigador, castrador, masclista, salafista i rescatar i fer renéixer l'essència anarquista i mística de la vida de Muhamad i els seus contemporanis.

P: cita tres referents...

R: El meu avi, em va ensenyar que el valor suprem de l'educació és l'exemple, mai hi vaig veure cap incongruència en el seu comportament ni cap injustícia en els seus actes.
El meu pare, com a exemple de sacrifici i de no resignar-se davant una realitat feixuga, va assolir tots els seus objectius vitals i a més ha donat vida i educació a sis fillxs exemplar s , però plens de contradiccions que haurem de resolde pel nostre bé i pel dels nostres ancestres.
I la meva mare: perquè el seu patiment sempre l'he sentit meu i el seu vital o personal l'he vist com el de totes les dones i el de tots els temps... és per això que jo he volgut ser digne de ma mare i honoro les lluites feministes, precisament perquè ella les desconeix...
Pere a mi aquests tres referents que he citat són la meva única santa trinitat, la saviesa de l'avi, la perseverància del pare i l'esperit sant de la mare. (Riu)

P: un llibre...
R: qualsevol escrit a les acaballes del segle XIX, i si és literatura russa millor; des de llavors no es fa literatura en majúscules, sinó productes escrits o impresos de qui sols rescata la pròpia vanitat i el negoci del amo. Si volem autors que hagin testimoniat activament la història i no els hagi devorat aquesta, hem de nedar en la literatura universal de finals del segle XIX. Després de la segona meitat del segle XX hi podem trobar poca literatura majúscula, i al XXI els has de buscar molt bé i sobretot destriar, perquè queden amagats precisament els més compromesos.
P: Diuen que escrius poesia i altres rareses, com és que encara ets un desconegut?

R: Primer no sóc un desconegut, no escric poesia ni faig rereses, sols escric i sóc jo mateix... però altrament i per sort l'autogestió i la meva follia m'han permès compartir les meves rareses i la meva poètica amb gent del carrer, dels moviments, gent que s'ha creuat al meu camí, gent a qui he explicat el meu “anti-art”, gent que ha mostrat interés pel què faig, gent que fa altres coses interessants i me les ha mostrat, gent amb qui ens hem mirat al ulls i mantingut una conversa, gent que sap que al món tot ésser és portador de creativitat...
Sembla que no sortir a la televisió fa que siguis un desconegut, en el meu cas és així malgrat haver-hi sortit..., però potser sigui el defensar els drets de pobles i nacions colonitzades per estats imperialistes i totalitaris, per donar alè i suport a les dones maltractades i explotades, a les dones fetes a sí mateixes i a les que m'han mostrat el meu “masclista”, potser perquè defenso els drets de persones de les que en diuen malalts mentals o perquè defenso la llibertat de tot ésser oprimit amb qui comparteixo destí i trajecte, ...doncs potser per tot això sigui la raó que fa que visqui en l'ostracisme oficial o de que sigui, segons dius tu, un desconegut...jo sento que sols pervisc en la memòria dels qui viuen conscients i desperts, més enllà de mitjans i de modes supérflues i en tota la gent a qui a més jo tinc la sort de conèixer i amb qui vull seguir compartint festes i lluites.

P: El teu poeta predilecte?

R: podries ser-ho tu si em sorprens, sinó intentaré composar-ne un jo i si la inspiració em falla o no em ve al rescat, escoltaré Galeano o Benedetti i ho tornaria a intentar, de fer-ne un de meu. Però el millor poema no s'escriu, mai. Sols es viu i això no pot ser transscrit, la pell és l'òrgan de la sensibilitat que no sabem expressar...i ens han parlat poc d'ella... de la mística de la pell.


P: Un personatge mediocre?

R: deixa'm dir-ne dos, ja que jo vinc de dos móns... Mohamed VI i Felip VI.,, odio el número 6!

P: Un tirà a qui cal derrocar?

R: La banda de crim organitzat que hi ha darrera el PP, per no dir sols Rajoy, saps?

P: Una renúncia que cal fer?

R: La meva opinió és que cal reinventar el concepte i la categoria Classe obrera. Avui dia la classe obrera no ha de seguir lluitant per un lloc de feina en el sistema del patró-capital. L'ha de combatre renunciant al terme i a la submissió, renegar i renunciar a tota opressió i disposar de la capacitat de regirar el concepte fent activa i pro-activa l'Autogestió personal i col·lectiva. No vull tenir patrons, ni a la feina ni tampoc patrons de conducte. Vull La Llibertat i aquesta s'obté amb la pèrdua de la por a la mort posant la carn a les brases per fer real l'utopia en el seu màxim desitjat. Em sento mort si treballo per enriquir el meu botxí... i no vull aquesta vida, saps?

P: El vel, a favor o en contra?

R: En contra, però del simplisme de la teva pregunta... Què importa un tros de tela que cobreix el cap d'una dona, mai ningú diu res de la gel·labes que porten alguns homes musulmans... Avui dia el problema principal és que a la dona se la sotmet sistemàticament, de per se...; o coberta de peus a celles o nua i cosificada també de peus a celles, i ungles, i pèls, del pubis i aixelles i cames... El què importa és dilucidar per a què serveix el vel, si és que serveix per a quelcom. Principalment crec que serveix com a protecció. Protecció davant els raigs ultra-violetes del Sol, davant ventades i turmentes d'arena, inclús per protegir-se de la mirada lasciva i assetjadora dels homes diuen algunes dones que el porten...saps? O també com una protecció identitària, davant les desigualtats, l'abús i el conservadorisme de la cultura dominant, moltes persones decideixen fer del seu dogma cultural, que també els ve imposat, una bandera de falsa puresa i mediocre religiositat, i s'equivoquen de totes totes.., més els uns però també els altres... Cal saber la utilitat antropològica dels fets humans, així com cal saber la instrumentalització ideològica que en fan dels mateixos els qui els interessa sotmetre'ns als seus interessos.

P: Per acabar tens algun desig que vulguis expressar?

R: Sí, que trucaré al meu doctor privat, entrevistar-se un a sí mateix no sé si està catalogat com a trastorn mental pels serveis públics de salut, potser ell sabrà aconsellar-me per tal d'evitar certes medicacions que puguin receptar en aquests casos els metges de la seguretat social, ell  m'assessora en termes de desmedicalització i a costa meva s'està forrant, perquè cada dia el necessito més per fer efectiu el meu “anti-art”...

dissabte, 30 de setembre de 2017

SANGRE II

Vertida toda la sangre

vaciadas las venas de mis penas
amargura de almendras
floreció al fin en mí tu sonrisa
y ya nada puede estropearme
este buen día.

Podrida la sangre, seca...
nado en un mar de princesas anarquistas
siendo tu el almendro en flor
y qué carajo, no estoy enamorado
pero tanto te deseo, tanto deseo
que tu puedas desearme
para llenar las venas de rojo flor
rojo como tus labios o tus lunas de sangre!

Esa sangre vertida y podrida
es, aunque me duela, la esencia
de esta alegría de hoy
porque solitario en en el mundo
lanzo aullidos de plata
a una luna llena que de ti me embriaga.

La sangre volverá al río
manso de nuestras vidas;
ellos seran siempre mis hermanos
y ellas mis tesoros fraternos
pero yo ya solo guardo recuerdos hermosos:
tu trenza colgando como mil demonios
hermosa como un atardecer
o equiparable al mirador donde revivimos juntos a Lorca...
la sangre vertida y podrida volverá por ti
al río manso y sabio de la vida
y esta legria de hoy para siempre
en mi se hará perene.


SANGRE

Y queria el agua de tus ojos

pero te di la sangre de mis días.


Yo quería leerte, escribir contigo i mirarte

pero vino la sangre que cae de mis montes.


Yo quería que me descubrieras como soy

pero mi sangre fue río de una noche huérfana

y cuatro días con hermanos ensangrentados .


Yo quería darte un abrazo entero

pero la sangre partió mis brazos.


Yo deseaba que me desearas

pero apártate de mi sangre, vive en mí la muerte...


Yo soy energía de Soles rojos i gamas de universos finitos

pero solo pude mostrarte la herida

por donde se derrama toda mi sangre.


Yo soy yo siendo feliz

pero con tanta sangre vertida

solo pensaste como podía estar yo alegre...


Yo soy alegre, niña mestiza

a pesar de haberme vaciado de mi sangre.


Y hoy a siete millas de ti

la sangre hierve, burbujas flotantes

en un mar donde la muerte

me acecha con su hambre.


dimecres, 13 de setembre de 2017

LLIURE

Perdre el ulls
Per mirar-nos
de tot cor
Amb saviesa i tendres, sempre, amb tothom...
Nines i nins xics
Galls i pellerics
Esquifits i amorosos
Besar ulls tancats
Tot ho podem al món dels somnis:
Donar la mà
Estendre les ales
Esmicolarse el llavis
I sentir el foc de la mà besada
Som imatges crues
Un pedaç de pell
Absorvint els greixos
D una realitat compartida.
Som estels jugant al cel
Dels encontres
Potser res esdevingui
I ser aquí és ser al infern
Plàcid de la passió
Aquell niu dit amor
Que hom sempre anhela.
Hauràs de ser lliure
Per viure riure i escriure
Riure viure i escriure, tot per esdevenir
lliure