dimecres, 31 de gener de 2018

21-D versus Gesta de l'1-O


Al marge dels resultats de les eleccions a la Generalitat de Catalunya d'avui 21-D, convocades pel govern colpista de l'Estat espanyol, voldria donar la meva opinió davant els resultats que s'han donat i els escenaris que ens esperen en els dies que vindran.

L'aparell de l'Estat ha jugat bé les seves cartes d'opressor, convocant unes eleccions colpistes on els partits catalans han decidit participar i prendre partit, reforçant així el poder de l'Estat, que es cristal·litza en el fet d'haver concorregut majoritàriament a unes eleccions convocades de forma il·legítima i antidemocràtica.

Malgrat haver-hi una participació amb uns nivells històrics i uns resultats clars: les forces sobiranistes i independentistes seguim sumant majories al parlament, i per tant l'Estat, l'aplicació del 155 i sobretot el PP, han estat els grans derrotats a Catalunya, on García Albiol tindrà un paper marginal, amb els seus pitjors resultats en unes eleccions catalanes.

La nostra victòria per mi doncs,  segueix sent la de la jornada de l'1-O (defensant col·legis electorals, urnes i el nostre dret a exercir el vot i ser consultadxs) així com la vaga general convocada per sindicats de base al marge dels majoritaris el 3-O, i no sols aquesta victòria del bloc sobiranista, davant el unionisme; per mi, però, em resulta una victòria “descafeïnada” la d'avui... 

Sóc del parer que cal recuperar la determinació, la mobilització i la defensa popular que vam fer els ciutadanxs l'1-O defensant els col·legis electorals, per celebrar un referèndum convocat unil·lateralment, així com va ser una victòria defensar el dret de tothom a la votació i la també participació massiva que hi va haver aquell dia. 

La desobediència popular i política a la tirania d'un estat que mai ha sabut guardar les formes i respectar el joc democràtic, malgrat la persecució i repressió d'Espanya a urnes, càrrecs electes, activistes, cartells, paperetes, ..., la humiliació que els vam infligir al poder totalitari espanyol va ser d'unes dimensions que ningú pot negar; i sobretot cal no oblidar que la nostra mobilització  passarà als anals de la història com La Gesta de l'1-O, ...espero.

Aparentment els unionistes creuen i faran gala de que ens han infligit una derrota sense pal·liatius, sent Ciutadans la força més votada; però res més lluny de la realitat. Les nostres armes no són els resultats obtinguts per les forces sobiranistes en aquestes eleccions colpistes, sense legitimitat ni garanties democràtiques. No. No, malgrat seguir sumant de nou majoria l'opció sobiranista.
El potencial que jo voldria ressaltar i que cal no deixar esvaïr-se, no és altre que no perdre de vista que el potencial humà i social que va quedar demostrat l' 1 i el 3-O segueix viu, la gent encara hi som pre-disposats i molts sabem que sols des de la mobilització popular, massiva i continuada, és l'única sortida que faria factible la consolidació de la República. Hem d'anar-hi, anar-hi i anar-hi i si cal fins deixar-nos-hi la pell... 

Però val a dir i cal recordar que en la jornada de vaga General del 8-N es va veure relativament desinflat aquest potencial desobedient, pel titubeig de les forces polítiques catalanes i també de les entitats sobiranistes que no van tenir en consideració recolzar i cridar a la participació popular en l'acció que molts CDR's  van comprometre's, tot tractant de barrar els accessos i entrades del país, per tal d'afectar l'economia de l'estat espanyol i no deixar cap marge per als dubtes: hem determinat que volem una República, Catalana, Social i Lliure i si hem de ser conseqüents, cal prendre consciència que tard o  d'hora, hem de paralitzar i afectar l'estat espanyol, atacant la medul·la òssia del règim del 78: l'economia i la obediència al seu Status Quo. Considero que no hi ha altre camí. Res més. Ens veiem als carrers, que de fet, sí! Seran sempre nostres!

dilluns, 4 de desembre de 2017

Entrevista a mi mateix... Qui diu que no?


Pregunta: des de quin moment vas decidir combatre la injustícia que governa el món?

Resposta: des que vaig veure que els treballadorxs i els pobres com jo defensaven les tesis de l'opressor i desprestigiaven les lluites dels oprimits.


P: a quina edat et va sorgir aquest pensament?

R: Deuria ser abans de néixer, crec... era com si sabés que la meva mare, les meves germanes, la meva àvia, les meves tietes, les meves cosines, les meves amigues, algunes veïnes... em necessitaven i jo havia de fer-les costat en la seva lluita. Els homes de la família no feien ni brot a casa i a més manaven molt. Però em va entristir veure que les dones de la meva vida claudicaven i vaig emmalaltir de poesia des de llavors, just al moment de nèixer.
P: Què et mou com a home?

R: la tendresa, practicar-la i exercitar-la, estendre-la i reivindicar-la. Les cures dels meus éssers estimats i dels de la meva comunitat. M'agradaria que els rols s'invertissin... que els homes assumíssim les cures, les feines domèstiques, la co-educació, la criança,... i que les dones que han militat en les lluites feministes prenguin el timó i comptin amb mi, sols si els hi cal ajuda..., sinó em trobaran a casa fent el dinar i netejant. Els homes o potser més ben dit el patriarcat que ens domina ens ha deformat a tots els mascles... per sort jo em vaig adonar a temps i vaig rectificar els meus tics patriarcals o sexistes, sóc conscient que he rebut una educació masclista i la vull superar..., no em satisfà sentir-me opressor, tornem a allò del principi, d'abans de nèixer, saps?...

P: Creus en l'Islam?

R: Tota religió hauria de ser un instrument al servei del empoderament i per a l'alliberació col·lectiva;, avui l'islam que impera està al servei de l'opressió, per tant sóc ateu fins a nou avís i sóc partidari de que hauríem de matar aquest Déu, Alah, que ens han venut com a castigador, castrador, masclista, salafista i rescatar i fer renéixer l'essència anarquista i mística de la vida de Muhamad i els seus contemporanis.

P: cita tres referents...

R: El meu avi, em va ensenyar que el valor suprem de l'educació és l'exemple, mai hi vaig veure cap incongruència en el seu comportament ni cap injustícia en els seus actes.
El meu pare, com a exemple de sacrifici i de no resignar-se davant una realitat feixuga, va assolir tots els seus objectius vitals i a més ha donat vida i educació a sis fillxs exemplar s , però plens de contradiccions que haurem de resolde pel nostre bé i pel dels nostres ancestres.
I la meva mare: perquè el seu patiment sempre l'he sentit meu i el seu vital o personal l'he vist com el de totes les dones i el de tots els temps... és per això que jo he volgut ser digne de ma mare i honoro les lluites feministes, precisament perquè ella les desconeix...
Pere a mi aquests tres referents que he citat són la meva única santa trinitat, la saviesa de l'avi, la perseverància del pare i l'esperit sant de la mare. (Riu)

P: un llibre...
R: qualsevol escrit a les acaballes del segle XIX, i si és literatura russa millor; des de llavors no es fa literatura en majúscules, sinó productes escrits o impresos de qui sols rescata la pròpia vanitat i el negoci del amo. Si volem autors que hagin testimoniat activament la història i no els hagi devorat aquesta, hem de nedar en la literatura universal de finals del segle XIX. Després de la segona meitat del segle XX hi podem trobar poca literatura majúscula, i al XXI els has de buscar molt bé i sobretot destriar, perquè queden amagats precisament els més compromesos.
P: Diuen que escrius poesia i altres rareses, com és que encara ets un desconegut?

R: Primer no sóc un desconegut, no escric poesia ni faig rereses, sols escric i sóc jo mateix... però altrament i per sort l'autogestió i la meva follia m'han permès compartir les meves rareses i la meva poètica amb gent del carrer, dels moviments, gent que s'ha creuat al meu camí, gent a qui he explicat el meu “anti-art”, gent que ha mostrat interés pel què faig, gent que fa altres coses interessants i me les ha mostrat, gent amb qui ens hem mirat al ulls i mantingut una conversa, gent que sap que al món tot ésser és portador de creativitat...
Sembla que no sortir a la televisió fa que siguis un desconegut, en el meu cas és així malgrat haver-hi sortit..., però potser sigui el defensar els drets de pobles i nacions colonitzades per estats imperialistes i totalitaris, per donar alè i suport a les dones maltractades i explotades, a les dones fetes a sí mateixes i a les que m'han mostrat el meu “masclista”, potser perquè defenso els drets de persones de les que en diuen malalts mentals o perquè defenso la llibertat de tot ésser oprimit amb qui comparteixo destí i trajecte, ...doncs potser per tot això sigui la raó que fa que visqui en l'ostracisme oficial o de que sigui, segons dius tu, un desconegut...jo sento que sols pervisc en la memòria dels qui viuen conscients i desperts, més enllà de mitjans i de modes supérflues i en tota la gent a qui a més jo tinc la sort de conèixer i amb qui vull seguir compartint festes i lluites.

P: El teu poeta predilecte?

R: podries ser-ho tu si em sorprens, sinó intentaré composar-ne un jo i si la inspiració em falla o no em ve al rescat, escoltaré Galeano o Benedetti i ho tornaria a intentar, de fer-ne un de meu. Però el millor poema no s'escriu, mai. Sols es viu i això no pot ser transscrit, la pell és l'òrgan de la sensibilitat que no sabem expressar...i ens han parlat poc d'ella... de la mística de la pell.


P: Un personatge mediocre?

R: deixa'm dir-ne dos, ja que jo vinc de dos móns... Mohamed VI i Felip VI.,, odio el número 6!

P: Un tirà a qui cal derrocar?

R: La banda de crim organitzat que hi ha darrera el PP, per no dir sols Rajoy, saps?

P: Una renúncia que cal fer?

R: La meva opinió és que cal reinventar el concepte i la categoria Classe obrera. Avui dia la classe obrera no ha de seguir lluitant per un lloc de feina en el sistema del patró-capital. L'ha de combatre renunciant al terme i a la submissió, renegar i renunciar a tota opressió i disposar de la capacitat de regirar el concepte fent activa i pro-activa l'Autogestió personal i col·lectiva. No vull tenir patrons, ni a la feina ni tampoc patrons de conducte. Vull La Llibertat i aquesta s'obté amb la pèrdua de la por a la mort posant la carn a les brases per fer real l'utopia en el seu màxim desitjat. Em sento mort si treballo per enriquir el meu botxí... i no vull aquesta vida, saps?

P: El vel, a favor o en contra?

R: En contra, però del simplisme de la teva pregunta... Què importa un tros de tela que cobreix el cap d'una dona, mai ningú diu res de la gel·labes que porten alguns homes musulmans... Avui dia el problema principal és que a la dona se la sotmet sistemàticament, de per se...; o coberta de peus a celles o nua i cosificada també de peus a celles, i ungles, i pèls, del pubis i aixelles i cames... El què importa és dilucidar per a què serveix el vel, si és que serveix per a quelcom. Principalment crec que serveix com a protecció. Protecció davant els raigs ultra-violetes del Sol, davant ventades i turmentes d'arena, inclús per protegir-se de la mirada lasciva i assetjadora dels homes diuen algunes dones que el porten...saps? O també com una protecció identitària, davant les desigualtats, l'abús i el conservadorisme de la cultura dominant, moltes persones decideixen fer del seu dogma cultural, que també els ve imposat, una bandera de falsa puresa i mediocre religiositat, i s'equivoquen de totes totes.., més els uns però també els altres... Cal saber la utilitat antropològica dels fets humans, així com cal saber la instrumentalització ideològica que en fan dels mateixos els qui els interessa sotmetre'ns als seus interessos.

P: Per acabar tens algun desig que vulguis expressar?

R: Sí, que trucaré al meu doctor privat, entrevistar-se un a sí mateix no sé si està catalogat com a trastorn mental pels serveis públics de salut, potser ell sabrà aconsellar-me per tal d'evitar certes medicacions que puguin receptar en aquests casos els metges de la seguretat social, ell  m'assessora en termes de desmedicalització i a costa meva s'està forrant, perquè cada dia el necessito més per fer efectiu el meu “anti-art”...

dissabte, 30 de setembre de 2017

SANGRE II

Vertida toda la sangre

vaciadas las venas de mis penas
amargura de almendras
floreció al fin en mí tu sonrisa
y ya nada puede estropearme
este buen día.

Podrida la sangre, seca...
nado en un mar de princesas anarquistas
siendo tu el almendro en flor
y qué carajo, no estoy enamorado
pero tanto te deseo, tanto deseo
que tu puedas desearme
para llenar las venas de rojo flor
rojo como tus labios o tus lunas de sangre!

Esa sangre vertida y podrida
es, aunque me duela, la esencia
de esta alegría de hoy
porque solitario en en el mundo
lanzo aullidos de plata
a una luna llena que de ti me embriaga.

La sangre volverá al río
manso de nuestras vidas;
ellos seran siempre mis hermanos
y ellas mis tesoros fraternos
pero yo ya solo guardo recuerdos hermosos:
tu trenza colgando como mil demonios
hermosa como un atardecer
o equiparable al mirador donde revivimos juntos a Lorca...
la sangre vertida y podrida volverá por ti
al río manso y sabio de la vida
y esta legria de hoy para siempre
en mi se hará perene.


SANGRE

Y queria el agua de tus ojos

pero te di la sangre de mis días.


Yo quería leerte, escribir contigo i mirarte

pero vino la sangre que cae de mis montes.


Yo quería que me descubrieras como soy

pero mi sangre fue río de una noche huérfana

y cuatro días con hermanos ensangrentados .


Yo quería darte un abrazo entero

pero la sangre partió mis brazos.


Yo deseaba que me desearas

pero apártate de mi sangre, vive en mí la muerte...


Yo soy energía de Soles rojos i gamas de universos finitos

pero solo pude mostrarte la herida

por donde se derrama toda mi sangre.


Yo soy yo siendo feliz

pero con tanta sangre vertida

solo pensaste como podía estar yo alegre...


Yo soy alegre, niña mestiza

a pesar de haberme vaciado de mi sangre.


Y hoy a siete millas de ti

la sangre hierve, burbujas flotantes

en un mar donde la muerte

me acecha con su hambre.


dimecres, 13 de setembre de 2017

LLIURE

Perdre el ulls
Per mirar-nos
de tot cor
Amb saviesa i tendres, sempre, amb tothom...
Nines i nins xics
Galls i pellerics
Esquifits i amorosos
Besar ulls tancats
Tot ho podem al món dels somnis:
Donar la mà
Estendre les ales
Esmicolarse el llavis
I sentir el foc de la mà besada
Som imatges crues
Un pedaç de pell
Absorvint els greixos
D una realitat compartida.
Som estels jugant al cel
Dels encontres
Potser res esdevingui
I ser aquí és ser al infern
Plàcid de la passió
Aquell niu dit amor
Que hom sempre anhela.
Hauràs de ser lliure
Per viure riure i escriure
Riure viure i escriure, tot per esdevenir
lliure

divendres, 8 de setembre de 2017

crònica d'una nit afortunadament accidentada

La lluna, quan esdevé plena, ens mira,ens alegra o ens regira entremeliada. Si la primera trobada de De mots i llunàtics va ser un éxit pel nombre d'assistents i per la qualitat de l'instant que vam compartir, aquesta segona edició ha estat del tot accidentada i res ha estat com hom esperava.
La Laia Claver, promesa de la nit, va estar indisposada al trobar-se malament i no estar disponible per la trobada.La Marina Gil, que abans de ser artista és amiga de les seves amigues, tampoc va estar present al terrat dels somnis ja que va haver de portar una amiga seva a Calella de Palafrugell i després tenia actuació al xiringuito Ché de Sant Pere Pescador i de cap manera li va ser possible assistir.
La Marina M. Guixot, artista i companya de pis... qui ens havia de sorprendre i fer ballar amb la seva percusió corporal, feia feina al seu despatx posant ordre a les seves partitures per a piano, esperant els convidats per sumar-s'hi.
El Cristian com una formigueta feia feina davant l'ordinador a la seva cambra i vull creure que d'haver estat una "nit normal" ens hauria tornat a emocionar amb la seva flauta de so indígena.
En definitiva cal confessar que de les 129 persones convidades a la trobada només en va fer presència una. Aquesta persona era l'Oriol, era en Salmó; mestre monosíl.labic, convidat a recitar i ara també artistàs composant vertaderes meravelles sonores  molt, massa poètiques i transgressores.
Hom pot pensar que aquesta edició de De mots i lunàtics ha estat un rotund fracàs. Res més lluny...
En Salmó va ser rebut com un convidat d'honor, amb una copa de vi negre fet d'ull de llebre. L'Oriol, com un peix de riu i mar, va voler compartir amb mi el seu Viatge a la meva terra natal.
Em va relatar l'impacte que li va ocasionar les tanques de Ceuta i Melilla, la seva inhumanitat, la perdició dels pobres de camins retinguts...
En aquest viatge al meu Rif, l'Oriol volia trobar els i les negres d' Àfrica negra nit, refugiades  vivint salvatges en mig del turó de Gorogou, on malviuen confinats amb les seves pròpies normes tribals i de clan; milers de persones controlades per forces policials, militars i frontereres la qual cosa provoca que aquests refugiats abracin la cultura i la por  infiinita dels clans i els seus secrets, que hi conviuen al turó de forma semi-salvatge exercint vigilància sobre l'indret i inclús la violència per defensar-se.
L'Oriol hi va voler anar per abraçar-los i donar-los suport i també testimoniar un despropòsit que ens fa a tots cómplices i espectadors encara avui passius. En Salmó va enfilar el riu de la vida i els seus escabrosos viaranys, i va viure sobre la própia pell el terror davant la por per la persecució policial -sempre possible- o per l'autodefensa o desconfiança (lògica) de les persones confinades a la muntanya propera al meu poble, retingudes, on els violen tots els seus drets humans i bona part de les seves dignitats.
 Un viatge al cor de l'Àfrica violada, humiliada i per la humanitat abandonada o despreciada.
El relat de l'Oriol em va esfereïr i em va recordar la meva incursió al mateix indret l'any 2008. Per superar el silenci i el buit vam composar a dos mans aquest poema.

I vam ser de sucre
Petites volves compactes, dolçes
que es diluien amb el contacte i la remor
de les gotes d' aigua.
I vam ser sal
petits cristalls
Esmolats en la vila dels negres;
de la sal en vam fer un salt
Vàrem veure negra bellesa
honesta llum en ulls exiliats
Érem germans, ploravem, ens abraçavem
crèixer és fer-se humà, acollir...
I vàrem ser dos, dos mil, dos mil milions i molts més
I vam ser nit
Gronxant-nos en els somnis;
I un dia totes i tots vam despertar
Al món real.
.....

Vam seguir parlant, arreglant el món, exaltant aquest moment important, crucial i únic que viu Catañunya. Vam celebrar que dreta, centre-esquerre i extrema esquerre caminen junts fins assolir l'objectiu de les urnes a vessar.
Que si Catalunya mereix un homenatge,  que si fa sols deu anys ningú hauria somniat que això va de debó i l'exemple que dóna al món es per treure's el barret. Som unitat, i el Salmó ho té clar
guanyarem perquè a la ràbia dels joves, al civisme dels adults al compromís dels polítics cal sumar un valor afegit de crucial importància: tenim el suport dels avis, la força de la seva saviesa, la seva presència a les manifestacions i el seu suport incondicional a la causa sobiranista. Si conservem els avis mobilitzats, diu en Salmó, no tindrem fre ni cap represió podrà ser legitimada de cap manera.
Exaltat per aquest homenatge del  Salmó als nostres grans vaig proposar fer junts un altre poema. I zdiu...:

Avui no hi ha cap profeta, cap heroi
Sols hi ha un petit país
Que quan el sol se'n va a dormir
Hom s'adona que la utopia cal arrodonir:
Els avis expliquen el poema de la rosa als llavis als seus néts,
Mentre, els adults esmolen les eines;
Dónes, homes, joves, nens i nenes
Sense crits, només amb el fer, desfer i refer.
Cap bandera, la nostra cremada
car l'última, perquè qui ostenti la seva bandera
Nosaltres també alçarem la nostra, però molt més amunt que totes les vostres.
I serem l'exemple i paradigma de com es fan les coses
On quedi clar que la terra, l'orígem i la vida
Seran nostres bous, arades i estalades.
.....

Així la nit va anar transcorrent fins que l'Oriol va treure's de la màniga uns textos composats per ser sonorament atractius i vam assajar bona estona certes maneres noves de recitació. En Salmó composa creacions jugant a crear un kaos ric i líric gràcies a les combinacions de síl.labes atones i tóniques, obtenint resultats sorprenents i enginyosos.
Els vam llegir i interpretar junts en Salmó i un servidor, en pèsol... i vam gaudir del bon resultat obtingut. Fou així que en la nit de De mots i llunàtics, ell i jo sols, vam gaudir i acordar presentar un númeret sota el títol MACA MACA TU...Un espectacle de veu i sonor sorprenent.
Si algú ho vol descobrir ens pot consultar personalment i us farem una visita per donar informació i indicacions, potser ens entenem i cobrem i tot el preu que tenim en ment
.
Maca maca tu! Free styler!







dimecres, 30 d’agost de 2017

JO BIPOLAR

QUAN UNA LLUITA EXISTEIX S'HA DE FER SABER
JO BIPOLAR

El meu nom de per si ja fa que parlar, Hanafi..., Gadafi? em diuen... com has dit? d'on ve aquest nom? Hadafi? no, Hanazi ¡No! Fi! Hanafi!

Jo m'ho prenc com un ritual, es divertit i tinc armes i tacte per fer-ne tot un tema. Bé doncs em dic Hanafi El kadaoui Moussaoui, tinc 36 anys i sóc magrebí i també sóc català i també sóc amazig i també sóc europeu i també sóc africà i diuen que sóc Marroquí i diu el DNI que sóc espanyol i diuen que sóc musulmà, i diuen que sóc immigrant i diuen que fill de migrats o immigrant de segona generació (mira com els mòbils...) i diuen que escriptor i diuen que poeta, i diuen que no publica i diuen que ells s'ho autopublica, que va per la vida pensant sempre bogeries i que es grontxa en els somnis impossibles. Diuen que parla perfecte el català, el castellà, l amazic i bon nivell d'anglès oral. Diuen que no sembla que es Marroquí, i doncs que semblo? i per què no ho semblo i si sabessiu, que no en sóc.

.... Aquí m aturo un moment per fer una confessió, m'agrada que diguin que no ho semblo, perquè en realitat penso que no semblo res del que sóc: no semblo marroquí, no semblo que no tingui estudis acabats, -éts un intelectual de gafa pasta...em diuen-, no semblo tampoc pobre ni sembla que ho estigui passant malament. Però si jo m'alegro d'una cosa és de no semblar tampoc que sóc BIPOLAR. És a dir un malalt mental. des de l'any 2001 sóc així considerat i en certa mesura tot té un perquè, malgrat no estar d'acord en tot.

Els meus amics, han treballat i dur per treure's uns estudis superiors i ara són precaris que no troben feina. Jo també he treballat i dur, però durant molts anys he gastat bona part dels meus pocs diners en bons especialistes que m'ajudessin a canalitzar-me i no deixar-me desboradar per la turbulència psiquica típica en les persones bipolars. Els meus amics s'han tret una carrera com els meus germans també, jo he après a gestionar una peculiaritat de la meva persona i personalitat i en la poesia i en la cuina he trobat dos motors per equilibrar les meves mancances i limitacions i patologies.
Doncs em proposo fer un DOCUMENTAL AUDIOVISUAL, i us demano ajuda A TOTS AQUELLS ARTISTES EDUCADORS SOCIALS, TREBALLADORES SOCIALS, PSICÒLEGS I TOTA PERSONA INTERESSADA EN COL·LABORAR AMB EL PROJECTE:
JO BIPOLAR

(si esteu interessats/des feu-me comentari o un privat). El projecte tractarà sobre la meva persona i sobre el meu trastorn partint de dos eixos principals, la filamció de la quotidianitat domèstica i social i la cuina que servirà per reunir persones del camp artistic independent i del sector professional de les ciències socials. Al voltant de la taula desgranarem entre tots totes les implicacions i components biologics, psicològics, psiquics, emocionals, familiars, socials, polítics i ecónomics de la malatia i en reflexionarem així també com jo en el meu cas he lluitat i lluito contra ella. La voluntat no és sols donar a conèixer el meu cas sinó intentar ajudar a donar eines per defensar-se en un entorn a priori hostil i dolorós. en el meu cas, en la cuina i en la poesia he trobat les meves dues aliades per sanar-me i ho vull explicar. M'ajudeu?