diumenge, 20 d’agost del 2023

Preu a pagar...


 


T'espero talent...

Amb ulls que no, no m'ho crec...


Jo la persona

Perdona l'home de pedra.

A la cua i filera del SOC!


Fòra i va passar tot tant real, tant...

I m'era tant irreal... Tot plegat i endreçat?


Va pesar notícia als mitjans publicada,

Sis mesos després dels fets. Aquella vergonya i germans!


Vaig quedar finalista abans de l'esclat!

Flipa! Al premi de l'editorial badalonina,

Òmicron... Irreal però finalista!


Podia haver estat el meu primer llibre

Però pagant, jo no publico.

Jo et cobro, de tu, cobro del meu el teu. De tu talent.


T'espero sense cervesa ni amistats. Vull un despatx entre quatre baldes. I fer silenci.


Volia un fill, una filla i per a totes dues personetes

Els meus drets. Hereteu!


Volia rescatar unes terres de l' avi

Fer-hi vinyes i oliveres

I jo, que no sóc poc, em conformo!

He enterrat l'Arcadi.


He gratat la terra

I he cridat el cel...  I Tot, Tot

 amb les ungles. Niles del segle!

Saneu-me les ferides que amb un navalla m'heu clavat punyal i poesia


Salva'm talent, tu talent salva'm

I no em permetis cap exili

Cap viatge

Però em deslliuro de lluitar cap terra. Ara la meva dona, no ho sé si ho vol ser

Si vol restar amb mi. Em sento dividit.


Entre restar sumar i dividir, jo em quedo per a mutiplicar. Vull aprendre la taula periòdica de tu, tota bellesa existent. Talents?


Si el cor de la meva dona és immens

Ella és l'amor

I jo la ira. Tu tens la culpa talent. Tu!


Ara quan hi vagis, a escriure

Deixa'm arrasant al bar...

Deixa'm lligat com gos. Deixa'm mediocre. Igual llavors tindré èxit. 

Vivim on vivim. País sense talent. En dubto...


Estimo aquest perfum que fereix

Estimo aquest dolor que supura

Però no em perdoni vosté talent... No hi faci cas!

No en sé d'agraïr sostre de casa minsa... 

Un regal d'Amor...


Tinc un disc dur

Una memòria tinc

I molta cara dura...

Que tota em cau!

Pago amb tarja; i sort! M'ha tocat la loteria? Tu talent, n'eres el premi? 

Amargura de premiat. De mar i pineda. Guants per tocar tanta solitud.


Escric ebri de mi

Fart de tu, talent... Tant!

Infant el meu cor encara

Somnio un món com siga que vulga

Però diferent! 

Siem en un nou món si és que el portem dins nostres cors...


Et planyo amb un poema fet de poesia

Et premio amb un plat pintat i cuinat. I el signo!

Et crido i et bramo. Em faig vergonya aliena de mi; i de tu. Talent... També.


Va tot tant lent, quan hom o don, tenim tanta pressa...

Et prometo tiet, que jo enterro a la mare... I el seu dany a mi. 

Pobre dona! 

 Morirà com sa mare. Crec... Esperanço! Al llit tranquil·litat d'exilis, no marxo!

I jo no viuré com tu tiet. No. Mai! Tot tant talent, i suïcidat. No va lenta la mort. Passa!


Sias al cel i saluda tiet meu estimat 

A en Jaume

A en César

A en Pep

Al Bros

Al Gerard

La Iliana;

A en Cussà fes-li un gran elogi

Saluda tiet, desde allà on sies que vulgues,

Quat i tot el talent que atresori,

 com a càstig? Ho mereixia?


El talent és consciència.

La consciència és amor propi.

L'amor propi esdevé millor que l'orgull.

La vida, és la vida

Tot talentosa

Estimaré més i millor a la meva dona

Amb un despatx entre quatre baldes.


Una balda voldrà dir, ep! Que treballo!

Dues baldes, que treballo i no estic per a res ni per a ningú! Ep!

Tres baldes, que em masturbo (les idees i el que em doni la gana...) Eo ep i què!?

Quatre baldes... Dirà ep! Silence!

Que ploro. Enjoy. Que  Sóc home i ploro. Orgull lacrimal! Ep! Què? Eh!


Abandona'm talent, va.. !

Que no et digui i no et nombri jo ja mai més... 

Avui aniré de concert a Berga;


He quedat amb mi mateix

A la Sense paraules.


És així que vostè, talent

Deixi'm passar aquesta nit com pugui

Ni sé on, ni perquè el cap, cap  alli en allà

O perquè més que aquí que cap allà...


Em callo. I llavors et penso

A tu talent...

I a la meva estimada. Jo no tinc esposa ni dona meva és ni serà... És ella!

A mi m' estima la teva veïna. Es diu talent també.

I ella sempre hi resta...

Mutiplicant les meves possibilitats. Carola!


Jo no estimo els orificis genitals,

Jo l'estimo en origen i proximitat, la poesia diversa, i vull dir-la!

L' estimo per:

Ser cor brillant. 

El vertader talent. Ser!

 Unificada el cor amb la ment, i l'acció. Vull dir, que hi compten a la vida

Els actes!


Tu i jo talent soms de paraula,

M'has enganyat! Ara vaig jo sols amb la virtud!

Jo també ser mentir.... Mentir i dir

Per Sort perdut, sóc de Saurí!

Vagi bé...

Talent és anar a pas lent! Hoy?





I el vent bufa. I tot ho empeny. I es fa brutícia. Escampa. La biora i deixa'm al meu mar

Ni salat ni riu

Llàgrimes oceàniques.

T'estimo talent. Malgrat tot!

diumenge, 25 de juny del 2023

Una Investigació socioeducativa molt perillosa, a nivell personal. Article N°2

 


En aquest segon escrit, on ara intentaré desgranar un treball, i també una accidentada investigació en primera persona, de caire sociosanitària, ja que voldria fer, i tansols una mica per sobre; una reflexió sobre els vincles, i la seva estreta relació amb algunes situacions de crisis vitals o de salut mental.

 També us vull compartir la meva vivència de com els vincles que establim, abans fins i tot de nèixer, i sobretot des del naixement; com   incideixen en el curs i evolució dels problemes relacionats amb la Salut mental individual. 

Els tipus de vincles són diversos i variats         -aquí em caldria derivar a les persones lectores a  la bibliografia dedicada als vincles i al desenvolupament-.

 No sempre la filiació en una família concreta, ens dota de la seguretat i protecció psíquica, emocional, física, evolutiva... O bé i malauradament, a voltes establim vincles i filiacions, en entorns tant insegurs o inestables; inestables potser, tant com els contextos històrics determinats de cada època, han propiciat les situacions individuals i col·lectives -o concretes-, i que d'una manera o una altra, hem heretat, i això cal acceptar-ho i entomar-ho. Païr-ho.

En el primer escrit reflexionava sobre com els contextos sociopolítics són determinants per a un poder comprendre bé l'estreta relació entre context polític, neoliberalisme i el greu impacte que tenen sobre la salut pública de la població en general, i sobre l'atenció a la salut pública.

Ara bé, totes les persones hem nascut i som fills i filles, d'una mare i un pare, que alhora han nascut en un temps i context determinat, i a totes les persones ens travessa, des de les històries dels familiars més pròxims, així com la dels avantpassats i ancestres. I les de cada etapa o època.

En primer terme, caldria remarcar que en la història moderna i en la postmoderna, no s'ha volgut donar a la Vida i les cures el valor que té o haurien de tenir, en una pretesa democràcia universal. Ans el contrari. Així que podríem afirmar que ni la fecundació, ni la gestació ni el part ni la criança, ni les cures ni l'educació, així com les endèmiques violències contra les dones ens  demostren els dèficits.

 Doncs tot plegat, i em refereixo a aquesta suma de factors citats, no permeten, ni evitar ni prevenir que no establim vincles d'inseguretat, en uns entorns marcats per les violències endèmiques o inherents al sistema predominant o hegemònic. 

No tota persona estableix vincles que ens dotin d'una psique forta, sana o totalment plena i sense desequilibris. O  que ens sapiguem ensortir de les crisis que podem arribar a patir, i d'una forma que quedem enfortits, i sanats aquests, o d'aquests, vincles.

En primer lloc voldria remarcar i dir, que no pot recaure sobre les mares i les famílies tota la responsabilitat, de com han establert vincles des dels inicis, o fins i tot abans de ser fecundats. Caldria facilitar una planificació familiar acurada, perquè els contextos precisament ens determinen i alhora ens mostren nítidament els dèficits i tares de les polítiques de cada època, territori o període, del context històric concret...

Puc afirmar que les mares i les famílies tenen dret a experimentar dificultats per a establir un bon vincle o estil de criança. També les paternitats cal que les repensem i que no predomini l'abandó de les responsabilitats en les cures i les diferents dimensions de les criances. 

Caldria, doncs, una organització social i política més sòlida, democràticament parlant, en què les comunitats superin els individualismes i els traumes socials o personals. Cal reformular el què entenem per democràcia, o que un estat del benestar sigui basat en el posar en valor les cures i els acompanyaments al creixement i maduració física, psíquica i orgànica.

Dit això, tota responsabilitat, o bona part  d'aquesta mateixa, sobre el curs de les històries de vida (socials, personals, familiars...) sempre ens portaran a citar i assenyalar els contextos i els seus responsables polítics. No ens serveix per a  res culpabilitzar i flagelar les nostres mares o històries familiars. 

Malgrat haver-hi persones amb experiències extremes i carregades de violències i problemàtiques associades a aquestes, doncs una manera d' empoderament o una porta a una sanació dels traumes i experiències, seria parar atenció als contextos polítics, en els quals les persones han sofert vides i vincles familiars, desestructurats, i per tant aquests vincles establerts han determinat una psique en un estat d'atenció o alarma i estrés, o bé en harmonia i seguretat.

L' estrès, o fins i tot el desbordament i les crisis i recaigudes, donen senyals o signes que manifesten que algunes persones no es senten segures ni protegides. Això tampoc ens ha d'evitar caure en idealitzar els nostres agressors familiars, o no veure com podem  arribar a caure fàcilment en un trauma d'alienació parental.

 Lligar-nos-hi, a uns rols denigrants, o obviar el valorar com un pot fer efectiu 'marxar d'aquell lloc perillós', per així poder crear uns altres vincles, fora de tot entorn insà o afectat per les diverses violències.  Malauradament les relacions humanes es poden veure convertides en unes relacions viciades, dins uns contextos que no fomenten la reflexió i la participació efectiva en el què hauria de ser un viure en un món comú.

Ara m'aturaré a explicar una mica com jo he viscut els meus vincles i rols familiars.

Tant el meu pare com la meva mare van néixer als anys 50's. Tenim els orígens situats al Rif. Una regió del Marroc, la qual ha quedat marcada per successius conflictes, damnificada greument pel colonialisme francès, el qual va cedir les regions nord i sud del que coneixem pel Marroc, a Espanya. És a dir els va cedir Sàhara i la meva regió natal situada al nord. El Rif.

Resumidament us podria dir que els meus avis i besavis van viure i patir el colonialisme europeu i la guerra que en va derivar al 1921, i que va durar fins el 1926, amb diferents fases, etapes i moments en els enfrontaments bèlics, que van des de la derrota inicial de les tropes espanyoles, fins a la revenja amb armes químiques i la dissolució de la incipient República Confederal del Rif, al 1926. 

 Una guerra sanguinària entre la insurrecció rifenya, cotra  l' exèrcit espanyol, i després a la inversa. Una revenja sense escrúpols ni treva ni humanitat. I també cal dir que directament també l'estat francès hi té un paper rellevant en tota aquesta trista història (així com que va facilitar armament químic l'estat alemany a les forces colonials).

 Des de llavors i fins a dia d'avui, aquesta regió del Marroc no ha deixat -encara- de viure una era convulsa rere una altra. Cal que cerqueu informació perquè no hi afegiré gaire més sobre la meva terra natal. Una de les portes entre Àfrica i Europa, zona molt més que conflictiva. Roent!

Doncs el meu pare abans de casar-se amb la meva mare, havia aconseguit emigrar a Europa. En un primer moment va anar a Alemanya. En alguna de les tornades o visites vacacionals; o bé de visita al seu Rif natal i a la seva família, es casa amb ma mare. 

Celebrada la boda, quan torna a Alemanya, la deixa a la casa de la seva família, on viuen bona part de la nostra família paterna, que per a nosaltres seria la família extensa. Un cop i un altre torna a marxar a buscar-se la vida a Europa. 

En algun moment, va a parar a França, ja que a Alemanya tot i tenir feina, no aconsegueix regularitzar la seva situació. 

A França treballa de jardiner. Aconsegueix regularitzar la seva situació. Mentre, la meva mare vivia a la llar de la seva nova família, o més aviat amb la del meu pare. 

Unes relacions familiars molt desestructurades o viciades entre xocs, rivalitats i conflictes, i fins i tot enfrontaments. Cada dos anys el meu pare visita la seva dona i a la seva familia. La meva mare hi té moltes queixes i ell li promet fer la reagrupació quan li sigui possible. Tot i ser el seu rol familiar el vertader motiu de la seva emigració, ja que va haver de veure's  exclòs d'estudiar i abocat a fer les tasques i feines del camp, mentre el seus germans estudiaven i les germanes es casaven, o algunes o no fàcilment, o no. 

I  és que una de les meves tietes paternes va ser  pre-destinada a no casar-se i ser la 'sirventa' o cuidadora dels seus pares, un cop es trobessin envellits. Tal qual ha estat així. No n'hem parlat mai. Desgrano els meus records i selecciono informació dispersa. Les llums, virtuds i bons records són molts i de gran calat per a mi.  El meu ídol era l'avi i el tiet matern Mohamed. A Europa sols em permeto un idol: Mr. Bean!


Com deia cada dos anys visitava durant un mes a la seva familia, la seva terra natal i esposa; esposa a la qual anava deixant embarassada. I tornava a marxar.

Va néixer primer una noia. Tres anys més tard un noi. I tres més tard, va arribar un altre noi. Anades i tornades, històries migrades i mares embarassades. Contextos concrets i el pare absent. Per emigració.


I faig ara una pausa, no perquè no vam arribar encara tres fills més, vinguts de la panxa de ma mare i fruits de la llavor  sembrada pel meu pare. Fent una mica de broma, diré que el meu naixement marca la relació de mon pare i ma mare, i també amb tota la resta de familiars. També, o fins i tot a tota aquella part de la familia extensa. Quin paper m'ha tocat. I l'he assumit amb ànims de sanar i ajudar.


Mon pare, segons  s'explicava en les històries familiars, nascut el tercer bebè, era o seria idoni, deia, no portar més fills. Tractava de reagrupar la familia, i s'explicava que ell era del parer que a Europa ja tres fills són molts. I mantenir-los encara més difícil seria. I saber-ne... també, afegiria  jo. Ningú hi neix ensenyat. Hi ha contextos privatius, on l'analfabetisme està a l'ordre del dia. I el Rif ha estat una zona assenyalada, castigada i assetjada amb aquest greu problema.

També diuen les històries familiars que encara recordo, que ma mare no hi estava gens d'acord amb aquest punt de vista. Volia tenir més fills, que si no a la llar tot el dia... Quin gaudi li quedaria, entre aquelles feres, que com relata van mantenir una relació infernal, plena de traïcions i enfrontaments.

Per tant, i extret d'interpretar les històries familiars, aquelles que he escoltat i viscut, afirmo que vaig ser un fill indesitjat per part del pare. I fill enyorat i desitjat per la mare. I al 1978 vaig néixer jo. El quart d'una filiació, finalment de sis. Amb dos nascuts ja ara aquí a Catalunya.

Aquell any precisament (1978) el meu pare abandonava França i la jardineria. I s'instal·lava a Catalunya, on va treballar a la mineria. 

Al 1982 aconsegueix fer la preuada reagrupació i és llavors que el pare absent, té tots els familiars aprop d'ell i es fa present. El 1983 arribaria ara una noia, la qual em desplaça del lloc del més petit de  la casa. Jo començo a anar a l'escola, parvulari, i un dia en què ja havia après a escriure el meu nom a mà, i una lletra que intentava ser majúscula, crec que  quan ho vaig aconseguir, als meus cinc anys d'edat... Quan li mostro, doncs al meu pare com de bé escric el meu nom, llavors neix una alarma en el subconscient conscient del meu pare, ja que veu i comprova que sóc nascut, per a ell com a possible fill indesitjat, i a més comprobava que era jo esquerrà.  No vull relatar ara els detalls, però sí que vull expressar que en aquella edat, encara innocent i massa prematura,  que  ningú està preparat mai dels mai, per al llarg de tota una  vida rebre les violències a les que estem exposats, tant a aquelles socials, contextuals o polítiques i també en el sí de les famílies. Sols vull afegir que des d'aquell dia, i fins a modificar la meva lateralitat, els maltractaments físics i psíquics van ser una tònica educativa i nefasta. I també vaig anar creixent amb una conducta desafiant i rebel. 

Fins que als disset anys d'edat, vaig emmancipar-me gràcies a una feina en un hostal, hostal a la Cerdanya, el qual em va oferir un habitatge, un salari i una feina que feia molt motivat. Ja havia estat aprenent de cambrer mentre vivia amb mons pares. Ja havia treballat un any i escaig  a la llibreria de Berga. Ja havia abandonat els estudis. Ja la societat sabia del mètodes de càstigs físics del meu pare perquè alguns havien estat a l'espai públic. Ja havia passat alguna nit al ras o a casa d'algun amic. Ja a l'hospital havien minimitzat el nostre problema. O bé que no van activar els serveis socials i d'atenció a la infància i adolescència. 

 Avui, passats ja tants anys, havent fet d'educador social agraeixo no haver passat una infància institucionalitzada. Aquesta institucionalització la vaig viure amb vint-i-cinc anys. Després de patir la primera crisis o brot. De caire psicòtic i afectiu. Nou mesos en un centre terapèutic privat i sols accessible a classes altes, o bé oer a derivats de serveis socials institucionalitzats, o com els meu pares, en el meu cas que van demanar un crèdit per costejar el preu del centre.  Esforços n'hem fet. I molt grans i importants.

Una relació malaltissa, que ens va afectar a totes les parts i membres familiars, i que evidencia la possibilitat de moltes hermenèutiques i solucions possibles.

 Doncs per altres raons, i també entre d' altres, el meu caràcter o conductes desafiants, puc afirmar haver tingut molt mala relació amb el pare fins que als 17 anys m' emmancipava. I he viscut i sostingut uns vincles molt dèbils i debilitadors, però des de aviat que sóc molt empàtic amb les seves històries personals, en un context i època com la que els va tocar viure. Amb un procés migratori inclòs i per ambdós dolorós.

 I he sabut alhora aprofitar una història, la meva, de llibre o de pel·lícula. I com a escriptor i poeta he refet la meva vida des de La Paraula, la qual porta al Pensar. Al deixar-se sentir (sentipensar). I per tant a un coneixement o aprenentatge significatiu.  Totalment cert. Ho penso així. 

Però al 2016 el pare va morir. I al 2017 uns fets anecdòtics, relacionats amb la meva salut mental, o potser com la meva mare la hi fa sofrir, juntament a com ho expressa, sobretot. Esclata una baula de fets despersonalitzadors. 

Tot plegat li van permetre, crec, a la meva mare, extendre o adobar el terreny per a desenterrar i cristalitzar els traumes familiars. Han trencat tot vincle i relació amb mi. Jo em sé una part mès, i molt afectada. Alhora que penso que puc ser aquell detonant per a una sanació efectiva. No m'importa si aquells familiars vius sanen o solucionen les seves tares o traumes o si reelaboren les seves històries i se'n apoderen d' aquestes mateixes. Jo per ara i des de fa cinc anys, visc en una terrible baula de violències globals. Les de l'Estat o de les institucions, son imperdonables i m'hi he enfrentat descarnadament, i ho seguiré fent. Usant una queixa que em permet perdonar. Jo no tinc més que privilegis. Gràcies als meus pares i fins i tot al meu DNI.

 I tanmateix em cuido tant com puc de resoldre aquest procés de despersonalització. Aquesta família que m'ha tocat per ara no la vull, per ara  o mai més aprop meu. Mort el pare s'ha destapat tot un gran trauma i he trencat tots els meus silencis. Desitjat i indesitjat. A més crec que els hi passa la familia de forma generalitzada. Estem sofrint quelcom que ve de molt lluny.

 Però no hi tornaré. Ni amb odi. Ni molt menys amb l' amor que he anat treballant-me; o perquè afroeuropeu, no és una realitat que fàcil, no ho és gens ni mica.

Estic aprenent a viure trencat, ho sé que per  un bon temps serà així. I païr com aquells espais on em relacionava també, tracto de comprendre les raons de per què han quedat també trencats. I en el sí d'una societat de turisme i trinxats socials, em salva les lectures de llibres què faig.

 Però com sempre em sento compromès a saber gestionar-me en les situacions creades. I em permeto si em cal desbordar-me.  Sols quan em cal.  Sobretot a mi mateix, em tinc respecte. Em sento dins un col·lectiu infantilitzat, i depenent. He aprés a dir:

 La meva salut la cuido i cuidaré jo. Hom podria quedar atrapat  entre institució política, 'presó' psiquiàtrica  i els rols familiars.  I no ho he permès mai això. Em fa sentir orgullós que sóc Poeta. Com tants i tantes al llarg de la història. Recents i pretèrits.

 Com a educador també agraeixo el meu compromís amb la (meva) salut mental.

Moltes persones l'estem escrivint aquesta part de la Història, estem Pensant  la Vida, i Defensant els DDHH. I La memòria. Però el neo-conservadurisme neoliberal (o altrament el re-assentament feudal) ens vol callades, explotades, callades davant el dolor aliè i a més despersonalitzades; a totes les persones. Compte, llavors us diria.

 Hi veuen guanys econòmics en tot? Sense casa, ni drets, ni treballs dignes i a més a totes, si poguessin ens volen també ben empastillades o hiper-medicalitzades? Assertivitat i cuidar-se és fan indispensables.

Puc perdonar ma mare. Però mai una casta politica. Puc perdonar a les meves amistats. Però a voltes em costa perdonar-me a mi mateix. O és que en tot cas, vull ser un superheroi? No. De cap de les maneres. Persona humana... Que per aquest compromís, ara em costa trobar casa. Però trobo alguns remeis. Poc a poc sé que vull anar i arribar molt lluny. Ni els polítics poden interferir gaire en ma vida. Estem elprnyent per viure en un món en comú. Globalment parlant. I és que hi pot haver responsables i noms, tant de persones com de possibles greuges o fins i tot alguns delictes contra la salut i la integritat de les persones.  Però La nostra Salut Mental diria jo... "la cura la misma locura, locura, pero, por los cuidados, las arte y  La Palabra" . Cuida't de tu mateix. El poder és a les teves mans. I les Obligacions abans. De gaudir els Drets. Agraeixo la meva identitat afroeuropea. El DNI.

 Evidentment tinc encara esperances, i desgranar una investigació-acció vull creure que és una de les oportunitats que tinc davant meu. Afectats ho estem ara totes les persones i també el planeta Terra. No seríem persones íntegres si no hi estiguéssim per a cuidar(-nos). En més o menys mesura jo ho fet. Depèn com el desbordar-se millor si passa en l'etapa adulta. Estic segur que d'haver trencat jo, quan era jove, els vincles 

.. El trauma transgeracional que he detectat en mí, hagués fet de mi un suïcida prematur. Com un tiet amb qui m'identifico, o amb la seva problemàtica de filiació i lleialtats, amb un final tràgic. 

  Ajudem-nos! I per tant  per avui això és tot.

Continuarà la sèrie d' articles. Amb la voluntat d'aportar i sobretot resoldre els conflictes, encara oberts. Ara però cap nostàlgia ni enyorança. Pot ser un dels camins als quals renunciï. La meva pròpia auto-cronificació del problema de base. Els vincles, emmarcats en uns contextos determinats i amb unes conseqüències sobre les històries de vida evidents. Dubto que no serà aquest un dels temes més importants a abordar actualment. La salut mental i la resolució dels conflictes. Si la humanitat no es presta a abolir les guerres, les persones tenim un gran repte. Conviure segons els nostres vincles. La familia els ha trencat. Els grups humans exclouen i a vegades amb sobrades raons. I tot assenyala a la política i a aquest context actual. Ve de lluny. Som part de la història. I per ara encara, aquesta es roent. Violenta. I tot i així hi podem posar remei. Compromís. Solucions. I sobretot: DDHH!

divendres, 9 de juny del 2023

Una Investigació socioeducativa molt perillosa, a nivell personal

dijous, 8 de juny de 2023

 investigar una problemàtica sociosanitària, tant real i amb tanta incidència a hores d'ara,  ... tant real com ho és aquesta vida i aquest món i temps actuals; experiències a voltes extremes, les quals compartim, o bé aquest és l' espais real on co-habitem.

 Alhora tot plegat m'ha estat també una experiència intensa, tant o més real que la pròpia vida en sí, tant i tant com ho és haver-la viscut en la pell pròpia; pell la qual ha quedat afectada i marcada, afectat jo en aquesta realitat roent i excloent... 

I considero que sols un fort compromís pot sostenir una pell esquinçada i a voltes feta bocins. I Sí! Les cicatrius pertanyen a la pell i al cos... S'hi instal·len i es fan visibles. Hi suren des de la ment. O bé des de l'ànima. I fan mal. Provoquen dolor. Causen patiments. Tenen conseqüències. Estigmes. Però m'ha estat una tasca i un compromís, adquirits i sostinguts. Fins i tot podria haver estat fruit d'un 'sobrecompromís' polític, del qual n'ha derivat haver-ne pagat un preu elevat. Unes conseqüències. En la pell de la primera persona del singular... A voltes massa elevats han estat aquests peatges, i ho lamento.

 Investigar i vivenciar una realitat, en una constant reflexió pendular i caòtica. Submergit en un anàlisi o mirada crítica, fer-ho i comprometre'm a un estudi conscient, des de les meves dues perspectives                     -professional i personal-;      proposar-me doncs una tasca de reflexió, observació i investigació, després de vàries i variades experiències, i en primera persona. I que per sort després van ser experiències laborals, primer en l'àmbit de la sanitat privada, dedicada a la prevenció, tractament i acompanyaments terapèutics (tasca aquesta, la dels acompanyaments terapèutics, on vaig exercir sota la supervisió de terapeutes i especialistes, alguns dels quals m'havien atés prèviament). 

 Finalment ha estat o va ser, una tasca relativament breu i puntual, i aquests acompanyaments terapèutics i experiència professional, va ser reforçada durants els anys posteriors en què vaig exercir com a educador social, atenent diferents grups humans i col·lectius. 

 Personalment considero molt significatiu aquest pas d'usuari/afectat. I poc després professional que atén persones i grups humans. involucrat inicialment en la gestió i tractament de les situacions de crisis (que tanmateix en l'àmbit públic, aquestes crisis se les ve a anomenar com a problemes, i atenció de/a la, salut mental).

 Caldria remarcar llavors, inicialment ja sols aquestes dues diferents maneres de definir i nombrar una mateixa problemàtica o realitat, ens dóna i ofereix pistes per a la reflexió. Unes pistes de les que segurament hi ha moltes i variades possibilitats per estudiar-les i pensar-les.   

Jo considero que el Llenguatge en Tot és crucial. I és que, de com poden afectar els llenguatges o de com poden impactar o afectar les terapèutiques o intervencions sociosanitàries, és de crucial importància qüestionar els elements lingüístics, d' epistemas o semàntiques socials. Crisis i prevenció, versus salut mental i seguiment mèdic.

 Haver cursat durant dos anys, algunes de les assignatures dins el grau universitari d' Educació Social, em va permetre reflexionar molts nivells i aspectes tant d'una corrent com de l'altre. I es fa llavors evident, també que aquells aspectes socioeducatius que es poden transformar si els pensem, sobretot, els llenguatges i les acotacions de significats i significacions que impliquen.

 Per tant quan vaig cursar l'assignatura Mètodes d' Investigació en Ed. Social, vaig començar a pensar que fins llavors, jo havia parat atenció sols als aspectes polítics, familiars i personals (centrat sobretot en aprendre a descriure més enllà dels components biològics, químics o hereditaris) que afecten també les situacions de crisis o de salut mental. Personal i socialment. I em refereixo a l'estreta relació d' aspectes com les polítiques d'habitatge, educatives, sanitàries, culturals, ... I tanmateix les severes reformes de caire privatitzadores i neoliberals, les quals resulta obvi el poder relacionar i partir d'aquests components sistèmics o de l'organització política i social, en les conseqüències que té sobre els malestars i algunes patologies.


 Les polítiques, per exemple, que hem viscut en les darreres dècades,  han aprofundit en un neoconservadurisme, marcades per l'ideari neoliberal actual. M'he aturat, doncs, a pensar els diferents impactes sobre els contextos i situacions socials que han anat derivant d'un capitalisme, ja no liberal o socialdemòcrata, sinó que neoliberal i salvatge. I m'he servit del mètode d'investigació en ed. Social anomenat Investigació Acció. L'educador es submergeix en una problemàtica com si en fos un afectat i des de vivenciar la realitat d un col·lectiu determinat, aportar reflexions, propostes o critiques, per a possibles millores o intervencions.

És a dir que els mecanismes polítics de control, liberalització i violències de caire colonialista, en aquest cas, s'han anat establint i fent hegemòniques de manera important, globalment arreu del planeta, la qual cosa em permet afirmar que és una totalització de les regressions o derives autoritàries, les quals han monopolitzat les violències. Per tant tot em permet fàcilment associar violències i situacions de crisis, tant a nivell social, polític, econòmic i de salut pública,       - i com és que no hauria de ser així...?-     

I és que quan més violent és un context sociopolític, més afecta al benestar poblacional majoritari, més tocats queden els serveis públics i la salut. En general també podria afirmar o descriure com han impactat sobre totes les esferes de la vida social i dels grups o cossos humans aquestes polítiques.  I és aquí on accepto poder parlar de salut mental, igual que de situacions de crisis. Amb una mirada critica, que hi poso sobre les dues visions. Pública i oficial. Privada i elitista. 
Ambdues es centren en sols en la pròpia persona, obviant criticar o intervenir conjunta o individualment, sobre el sistema on hi intervenen, es troben i s'ajuden. O és el context, el sociopolític, l'espai més real on es troben confluint teràpies, professionals i persones en processos personals. I el context i l'espai polític no és un espai comú entre professionals i persones usuàries. De fet fora dels espais terapèutics o d"atenció, sols uneix pacient i professional, de ben segur,  les diferències o la guerra de classes. O bé que pudria aventurar-me i afirmar que en ambdues dimensions, tant en l'atenció publica com en la privada, això  obvien de forma acrítica qualsevol intervenció o compromís en els fets polítics. Fins i tot és freqüent comprovar els esforços que fan la majoria de professionals, ajudant a que les persones s'hi integrin en un marc sistèmic que no es sà. 

 Tot i l'evident temeritat d'aquesta suposada integració acrítica i individualitzadora, és predominant aquesta tendència apolítica. Des de 2008 hem vist la política neoliberal en la seva versió  màxima de totalització. Hem vist fer-se evidents totes les formes i totes les violències que hi porta inserides o inherents al seu ideari ideològic. Unes formes de governança que afavoreix els flux de capitals i moviments especulatius, i alhora reacciona monstruosament violent contra la població, víctima d'una crisis sense precedents i la qual ha sofert l'augment de les desigualtats i les situacions sobtades de pobresa o problemes associats a la mateixa. 

 A menys que ens remuntem a la crisis mundial de 1921, no en teniem precedents històrics d'una deriva tant profunda i per ara avui, encara,  sembla que molta població assumim que això ve per a quedar-se, que serà una situació crònica. A menys que la societat reaccionem i ho sapiguem revertir o frenar, per finalment reparar els danys causats. Hem vist com es produeix una destrucció massiva de llocs de treball i reformes que han minvat els drets laborals i alhora com els desnonaments s'han fet crònica d'uns temps patològics. O la pèrdua d'habitatge de capes i xifres molt importants de població. I els deutes que no s' extingien malgrat molts desnonaments violent sense dació del pagament, i perduraven com una taxa i taca de cru i petroli, extesa sobre la costa i les aigües o la vida de moltes persones i famílies. La privatització massiva i una prioritat constitucionalment establerta (!), Com ha estat la de satisfer el deute públic abans que els serveis públics, els drets socials i humans. 

En definitiva no podem obviar els efectes devastadors de tot això i les injeccions de diner públic als agents i entitats responsables d'aquestes situacions inacceptables. I poder-hi sumar encara més, sumar-hi les estafes o problemes com les preferents, la carestia de tot i els cada cop més greus problemes de mobilitat social i geogràfica de moltes capes de població i persones, a causa de la gentrificació. 

 Obviar aquests aspectes contextuals i politicoeconòmics seria temerari o imprudent. I amb aquest escrit, el primer al voltant d'aquesta tasca investigadora, sento que havia de nombrar tots aquests embolcalls polítics del context actual.

 Seguiré desgranant i disgregant unes reflexions, però aquestes que fins aquí us he compartit, doncs per ara, s' acaben aquí. Aviat tractaré d'escriure d'altres, o més, aspectes involucrats i relacionats en les situacions de crisis o en els problemes associats als malestars. I és que pensar la Salut mental és també pensar els vincles. Els estils i contextos de criança... de creixement, educació i de maduració... Passeu unes bones lectures!, més enllà d'aquesta...

divendres, 2 de juny del 2023

Mullar-se i remullar-se. Una critica a l'article de la Najat Alhachmi

Recorda Najat, que els atemptats del 17N apuntaven a maniobres sospitoses, que assenyalaven al CNI, recorda que els atenptats del 17N es van produïr en plena ressaca del referendum d'autodeterminació celebrat l'1 d'octubre. Recorda que el dia 1-oct es va produïr una desobediència massiva a Catalunya, sense precedents a cap estat ni nació d' Europa. Recorda que vam ser 2.3 milions de persones. La immensa majoria de les quals, érem la part del poble alegre, combatiu, mestís i organitzat. Que el que tu dius i nombres com a Catalunya (... ens va deixar de banda havent de demostrat que som inclusius...), doncs aquesta Catalunya és la petita casta o elit que ha anat sempre del bracet dels constitucionalistes del 78. Aquell 'café para todos, aquí va ser Banca Catalana. El 3% com a mínima comissió en format corrupció sistèmica. La casta de Sarrià o allò del peix al cove... La Catalunya on 40 famílies dominen i monopolitzen tota la riquesa; i tot el monopoli que sembla que naltros coneixem és tansols aquell joc al qual jugàvem de petits, i que ha resultat que no era ni un bon joc ni naltros érem naltros. O sí. Depèn... Són més temps de punkis que de musulmans. Jo ho he constatat. Sí, el desig d'abandonar la religió i abraçar la democràcia. La laïcitat. nosaltres la Catalunya que obvies i que som nosaltres, els qui no tenim por de la 'victòria' dels ultres 'verds' o de vox. Tenim en tot cas, una narració molt diferent. La victòria en xifres totals, en tot cas correspón al gruix poblacional que no hem anat a votar ni hem legitimat poltrones ni premis electorals. Ni a les esquerres i molt menys a les dretes. I ultra dretes legals maten tot sentit democràtic. O no? Unes equerranes com persones que soms, sempre guanyem. Els votants de partits d'esquerra (sense comptar amb els del PSOE), els abstencionistes, i les persones sense dret a vot sumem una basta i immensa majoria. Una abstenció que supera el 40%. I suma-hi Un 10% ó un 15% de població sense dret a vot.De quina Catalunya parlem, llavors? Per tant el què estan fent els mass media és amagar informació i crear alarma en excés i cap anàlisi rigurós i creïble o demostrable objectivament. La alarma és o hauria de ser, el no donar espai polític i veu a aquest gruix de persones que ja no votem. O les que no hi tenen dret ni a veu, ni a vot. Ja fa temps que ens diuen més i més turisme, a preu de sequera i contaminació i pèrdua massiva de Drets i ecosistemes. Fins i tot aquells urbans... i jo ho constato i ho afirmo: tu no et mulles... La islamofòbia és, en tot estatal i global. O en Realitat és guerra a les pobreses creades. No són iguals un empresari de Qatar que un pesacador del llac Victòria fugint. I ho demostra la llei d'estrangeria. Les lleis contra els i les menors. La guerra contra l'Irak, el Yemen, els desatres de Líbia i la tant lamentada guerra d'Ucraïna. Tot són racismes i islamofòbies. Els CIE's. Els barracons com a escoles. Els milions de diners públics a l' OPUS i a ses escoles; i no provoca tot plegat també Catolicofòbia,oi que sí? O vindria a ser una saludable neoconofòbia? I una Catalunya en mans de tansols 40 famílies i els seus mitjans de massa subvencionats, en són una ínfima part, ínfima i minúscula part d'una Catalunya molt diversa i rica en matisos. lluny de la qual tu en parles, i de la qual ja n'ets part migrada i destacada, potser o alhora. I suposo també que ja deus saber que al món, a espanya i a Catalunya manen i remenen les cireres ben poca gent. Ho saps, oi Najat i germà de sang i mare, Saïd? Les castes, i els seus negocis opacs, no són la Catalunya real ni una part important d'espanya ni de la humanitat sencera. ni obtenen majories clares i netes de dèficits democràtics, o que es sustenten en les lleis electorals que les justifiquen, però no les poden legitimar en xifres. existeixen molts esbiaxos i mancances democràtiques. Una persona/un vot, seria igualitària. I sempre guanyarien lesesquerres. les lights... però que són esquerres. Les que potser serien capaces d'edcoltar-nos a les Disidències rupturistes (?...) Catalunya, el Poble i la seva base som per essència -i ho érem i ho soms encara i ho serem. Ho serem les seves persones sempre-, aquelles que carreguem històries de lluita al llarg dels nostres temps;com aquelles les quals vam participar, defensant els colegis i les urnes el dia 1-oct. Les que vam prendre carrers i places i 'una aturada general'. Les entitats i partits sobretot van forçar i es van negar a dir-ne vaga general. les causes justes les elits les segresten i perverteixen... Adés i suara Catalunya batega, però. La que vam impedir el segrest de les urnes. Les que vam passar la nit prèvia i posterior sense dormir. Les que vam increpar i frenar MMEE, i sobretot les dones i persones grans , atonyinades pels piolines nacionales. Resulta evident que tu com a escriptora reuneixes moltes i molt bones qualitats. Però els hi dones als poders una moda molt tergiversada, parles d' islamofòbia, i les ments poc o ben pensants, ja els hi és tot el què volen sentir, o bé sols allò del què sí que volen o poden escoltar, i sobretot acceptar. Mullar-se i arriscar-se a sentipensar profundament és cosa de ben poques i pocs. o bé serà que del què no en saben gaire o res, potser sigui que els agrada no sentir ni escoltar res més que aquest calmant de consciències, carregat de lamentacions. Jo ho trobo tot fora del context real, o del sentit comú i objectiu, o plenament instal·lat en el discurs burgés. Racisme oficial. Global. Induït. I colonialismes als quals caldria reaccionar. I si res en saben, sols és perquè els mitjans oficials i els governs tant d'espanya com la seva sucursal de Sarrià han corregut un tupit vel, sobre allò que consideren encara tabú. I és el tema, per exemple de la nostra terra natal, i el què hi passa. Que alhora s'assembla al què hi passa a Catalunya, i a tantes nacions sense Estat. El Rif maleït. Indret mediterrani on uns fets històrics en rncadenat històric, entrellacen i uneixen terriblement dos pobles, o més... Com els fets de la setmana tràgica i la derrota prèvia dels anticolonialistes el 1921. i al 1926 caiguda ja la republica confederal del Rif, incipient projecte emmancipador, que malgrat o després d'haver sorprés i provocat la Gesta d'Anoual, derrotant l'exercit de Primo de Rivera -que no deuria ser nombrat ni com a 'el desastre d'Anoual' ni que va ser una desfeta nacional... Si va ser quelcom va ser una gesta! Trista gesta de persones i pobles veïns. O més aviat pobres morint per la febre colonialista i canibalista europea. Història Trista. Tot és tant trist. Que ho dic molt tristot. De fet, la desfeta total va resultar al final,i com a revenja, a base d'armes químiques alemanes. Logística i suport francés... I va ser així que finalment el verí mortal per als nostres besavis i besàvies ha estat immens i silenciat, caiguts en la tirania i crueltat d'un Franco molt espanyol i traïdor. Malsons pels nostres avis i àvies d'aquí i d'allà. Per a tots els nostre poble i continent africà, massacrat. Sé que vols fer un llibre sobre això, ara. Els fets d'Anoual. Bé. Mai... Mai és tard. Però els premis literaris, i els escrits als mass media, i el paper de dona catalana i també, nascuda al Rif... Et juguen molt en contra, i jo ho acullo i et comprenc. No vols, no pots, 'no et deixen' ... O no en saps de dir les coses com són? Com són i com van ser. Com va el preu del pa, del sostre i de tot el què és comú i bàsic per a totes les persones. Siguin de Sarrià mansions, o de Nou Barris blocs desgastats. Pa sostre i molt més, ens uneix als humans. Totes soms persones... Oi? Els diners no ens hi fan per si sols. Ni els silenci ni la desmemòria històrica. La relació que jo hi veig és les accions del CNI i el que s'ha publicat i escrit sobre això mateix. I la seva més que evident relació amb la victòria de aliança catalana, no la veus, aquesta relació? No són catalans, Najat. Casta minoritària i poderosa. I si són o fossin wihadistes extorsionats per o al servei de l'estat...? Què podriem fer? Permetre vendre'ls-hi armament als proveïdors d'armes als terroristes globals. Als països que més directes alimenten el terrorisme, acullen a un rei emèrit? Tots plegats, casta i mass media no representen els pobles o grups socials majoritaris ni d'espanya ni d'enlloc. I jo ho afirmo: No i mil cops no! Sols representen les seves castes i són els esbirros del sistema món, totalment neocon i neoliberal. Aquell 1% governant el món. O aquell de 80 multinacionals que ho acumulen tot; i a més inri, ho han ussurpat; a cops de guerres. Com a Catalunya passa, aquella cosa..., la de 40 families, que no són xifra representativa d'aquest poble. O que tot l'interés que tenen és seguir sent ells els gestors del poder i perpetuar-se com a classe hegemònica. Servidors fidels dels poders colonialistes, globals, eurocentristes i a més imposats des dels tentacles invisibles. I ho fan fent de mers gestors de la voluntat d'unes institucions globals, les quals estan orquestrant un vertader genocidi. I tot a canvi d'esdevenir uns apoltronats totalment. la paraula catalans per tant aqui sobra. vivim glokalment. per. bé i per mal; i tant malament com anem encara. I és que van signar el pacte del 78. Com ara el cop de porta al procés. van recolzar La constitució d la UE com la OTAN. I Errades n'hem fet fins i tot el Poble... Com confiar-hi en aquesta colla de gent convergent i altres. Però intel·lectuals o articulistes que no es mullen no sou ajuda. Quatre frases ben escrites i definicions esbiaixades per a ser consumides per les 'mentes Bien'... No són aport. O no ho són on tocaria fer-hi aportacions profundes, de valor i objectives. I no una mera exhibició parcial del què hi rau, o ni això. Manca un compromís ferm i un mullar-se pesi a qui pesi. Ja sabem que no dóna premis ni columnes ni bons honoraris, mullar-se dóna altres coses. Però no tot és el salari. Que també el pot donar les arrels. Els pobles on vius i aquells on vas néixer. L'escalf d'una minoria, que valenta i que es mulla , se la juga i no calla. La que atura desnonaments i violències, i que a voltes moltes les sofreixen. Escriure per tant per a mentes bien o lectors sols de mass media, persones les quals els buenismes no els hi resten qualitats humanes. Però et deuen encara creure rigurosa. I compartiu una miopia lleu, crec jo. Son sols prejudicis, oblits o clixés; mullar-se es paga molt car. Et mulles? O no sabem ben bé on vivim? I en quins temps? La globalització que vicim sembla i és La cosa del Padrino. Una mafia i secta global i fonamentalista. Com ho és també els guanyadors a Ripoll. O en Trias a Barcelona. I arreu passa igusl. vingui d'on vingui, i de qui vingui... de nord a sud i d'orient fins a occident... Arreu falten persones que es mullin i es remullin. A tots els que honestament s'apropen a la política, els aguarda o espera el padrino del FMI LA OTAN EL BM LA CE I ETC. I seguirem dient espanya. Cert. Però cal matisar i afegir el què encara és ocult. Lluny. omnipresent. I alguns pregutem, a tenor de la contraportada del diari Ara del 31/05/ On quedarà d' en peus...MI CASA!?
*per llegir la critica que també vaig fer aahir a aquesta imatge apareguda a la contraportada del mateix diari, l'Ara, el dia 31/05/2023, visiteu el meu perfil a Instagram. @hanafielkadaoui Adjunto enllaç al article publicat al diari Ara. https://www.ara.cat/opinio/islamofilia-islamofobia-najat-el-hachmi_129_4717209.html

dijous, 25 de maig del 2023

Però ho faré. Ho sé, i no...

 














No sé què sóc ni sé qui seré.


Si és que sóc tant important o si seré ningú.


No sé si estimo o si seré odiat.


No sé si sóc amic o si seré jo l'enemic, després de Rússia o abans les persones,                                                           Immigrants.


No sé si sóc recordat o si seré un oblidat.


No sé si estic al cor d'algú o si seré el problema per a algú...


No sé si estudiar o si seguir ignorant.

No sé si sóc massa afortunat o em sentiré molt desgraciat.


No sé si sóc completament persona o si seré un deshumanitzat.


No sé si sóc cuiner o bé si seré famèlic. 


No sé si m'he trobat o si em sentiré sempre perdut.


No sé si tinc jo una mare o  si mai seré jo pare; o bé si tenint una filla i un fill, si llavors, em faran avi...


No sé si sóc d'aquí o si seré estranger també allà...


No sé si escric gaire  bé i no sé si mai més publicar res.


No sé si avui em sento bé o  si demà encara em sentiré encara malament.


No sé si estaré enlloc o si podré anar i estar a arreu.


No sé si sóc estimat o si demà passaré les hores tant sol.


No sé què passa allà fora ni sé que passarà per dins meu, tant sol, tant lesionat. O sóc un privilegiat i no em sé?


No sé perqué ha passat el dia avui així i no sé com el passaré demà...


No si sóc poeta o si sols quedarà de mi i ma vida, tot jo fet un cromo.


No sé si tinc amor o si voldré la resta de ma vida estar sol, o bé si serem un amor de tres persones, en amunt...


No sé si estic cansat, o si recuperaré les forces.


No sé si tinc fred o si em cremaré de calor.


No sé si ric fent acudits, o seré jo un acudit que farà plorar als pobres...


No sé si sóc un diamant en brut o si seré or plata o bronze.


No sé si sé ben bé res, o si mai sabré que no en sé res de res. No sé si de ningú res en sabré mai més, o bé si ningú sabrà mai més res de mi...


No sé si estic boig o si seré tot un foll, d'aquells que no s'obliden i triomfen, i en vida.


No sé si sóc home ni sé si mai em canviaré el meu cos prim.


No sé si vull saber o si sabré aprendre a ignorar.


No sé si podré perdonar i no sé si seré jo perdonat.


No sé si m'he equivocat o si seguiré com sempre, encertant. (?)


No sé si el 'no saber' és un camí que guia a la serenitat, o si la vida ens guia sense saber que els sentiments ens cosiran i estriparan.


No si és que jo no callo mai. Però ho faré. Ara, sí! Ho sé, i no!


Parlaré i en sabré? No ho sé...


O sí! No ho sabré mai de ben segur, a'xò... 

Exactament. No ho sabré tot ni mai?


Visca els llibres! O bé, Visc a un llibre 

O bé a dos...?

A voltes visc a tots i a cada dels llibres llegits i en curs...

Llibreria o bé biblioteca?

Sí a tot. I no a res...

Gràcies. Moltes.

 I no...  De res!






dimarts, 23 de maig del 2023

'Xacres' Socials. Corporacions criminals!

 

Marck Zuckelberg&googles.corp

Podeu dir-me i respondre a dues coses molt importants, tots vosaltre, els "srs." dirigents de les corporacions, aquelles les quals gestionen les principals xarxes socials i les quals haurien, i han, de supervisar els continguts que hi aboquen altres empreses digitals, canals i pàgines web. Els hi vull exigir, i així ho faig amb aquest escrit, unes explicacions del següent que us exposo:

1. Per què donar-se de baixa, recuperar arxius i materials personals, resulta no sols una odissea, si no tot un conjunt de delictes i crims, que són sols un evident i a més clar atentat contra els Drets, la intimitat i la privacitat de les persones? 

I que per tot el que aquí exposo, sols vull expressar de forma clara i sincera que jo considero que han de ser titllades les seves empreses i per tant, tots els seus directius, com uns vertaders, i a més sense cap escrúpol,  uns vertaders deliqüents! Això ho considero sense cap reserva ni cap dubte.

 Els continguts sempre han o haurien de ser nostres. I la voluntat de donar-se de baixa, no pot ser coaccionada ni posada en una extrema i exagerada dificultat. Ja que atempta contra el que és el més essencial: Els Drets. De forma generalitzada, això resulta més que evident.


2.
Per què en la seves xarxes la censura és a la llibertat individual (com avui p. ex. En què no em permet la App fer cap cerca de cap tema musical per a compartir un reel al meu canal, així com ahir amb dificultats vaig poder experimentar poder incloure un tema de Pablo Hasél). Avui totes les suggerències que en fa la App o les que SÍ permet Instagram, o bé ja les havia usat o bé em proposa d'altres aleatòries, les quals atempten contra la cultura, la bona música, o també incita a banalitzar les violències i multiplica els estereotips de raça, gènere, o més aviat oferiu sols una música que denigra tot sentit de cultura i crítica, i ja no sols és que sigui de mal gust. Potser el mal gust sigui no permetre fer cap cerca. Com avui m'ha succeït.  

I ja que em trobo parlant de violències... Per què a la pàgina o canal principal de les xarxes socials s'hi aboca majoritàriament o quasi bé sols publicitat, i ja no sols excessiva i inútil    -i és que amb mi les vostres 'galetes' no us són ni seran mai rendibles-,     si no que també es mostra material sensible, la qual cosa deriva en unes polítiques o una gestió corporativista completament delictives? 

Per què hi apareixen pàgines i perfils de noies joves, dones cossificades, denigrades i sexualitzades, racialitzades, estereotipades... I  compte! Si hom investiga, pot afirmar que vostés mostren perfils de TikTok (xarxa que ni tinc ni vull ni  l'aconsello a ningú); una xarxa social inicialment que era pensada           -suposadament-   per a persones adolescents i joves. I ja ara sabem moltes persones de totes les vostres promocions de totes les formes de violències, anti-educatives i sexuades contra les menors i el cos de les dones.

M'expliquen aquesta publicitat sexista i patriarcal, que ho invaeix tot, o pràcticament a tot el  canal o secció principal? Canals o xarxes on les persones usuàries hem de recórrer a publicar estats per tal de poder o bé consultar per informar-nos dels nostres contactes, aquell els quals SÍ seguim, o per a compartir els nostres propis continguts? I tanmateix la manera més eficient d'esquivar els algorritmes, és enviant, i a contracor, missatges privats, i també per telegram whatsapp i email?

La vostra publicitat a Instagram incita a l'odi, la guerra,les violències, atempta contra la nostra privacitat, vides i intimitats.
Sobretot,  expliqueu-me per què en canvi sí hi puc veure perfils que ni segueixo ni els hi permetria a aquests comptes ser-ne a mi, seguidors? 

I sobretot ... Per què atempten contra les persones usuàries de tik-tok, compartint els seus perfils en canals d' instagram, i ens hi topem amb aquells canals d'hipersexualització, fins i tot als qui no tenim ni tindrem mai tik-tok? Moltes persones som contràries a una internet en mans privades, siguin vostres o d'altres. Personalment apostaria per un món sense internet. Tal i com està avui en dia, o més aviat en mans de qui... No ens convé. Clar i rotund!

Es poden explicar, justificar o excusar davant l'opinió publica mundial? NO! De cap de les maneres. Son delictes i a més molt greus! 

Com bé diuen expertes,  com ara Teresa Forcades, i moltes d'altres...
 la cossificació, denigració, la medicalització i la mercantilització dels cossos, sobretot el de les dones, ens porten a investigar les webs porno. La publicitat. Les lleis i protocols estatals en la regulació i normes de la pornografia comercial. 

Crims/Delictes i és així. El què hi queda representat tant a les xarxes socials -esdevingudes totalment uns canals porno i d'abusos de tota tipologia- sobretot contra la dona, la joventut, la infància i en general... Denigren la dona i les persones en general. Les nostres vides en aquest neoliberalisme salvatge, estan en perill si segueixen a les seves mans, dins d'aquestes xarxes. 

Donin explicacions. Aquestes que els hi exigeixo. Sobretot sobre les obligacions referides al 'poder sortir' democràtica i lliurement d'aquests espais tant tòxics i plens de violències vàries. Racials. De gènere. Antidemocràtiques i més encara. Vergonyes i moltes més. Futbol com a religió i opi del poble. Fake news. Intromissió a les esferes íntimes i privades. Censura, i quan ho volen expulsió injustificada. Coartant les llibertats d'expressió i els Drets més elementals. 

Estic segur que moltes més persones podran dir-ne diverses formes de violències, amb una impunitat davant continguts nítidament delictius i criminals. Aquells que les vostres empreses ni regulen i que també els promouen, els generen i els difonen.

Volem sortir, amb tot el que hi hem compartit i exercir tots els drets sobre aquests mateixos.

 Com a investigador i activista social, al què ens exposen, representa un vertader perill per al conjunt de la humanitat. Seguiré generant reflexió i denúncia.
Tot plegat és greu. Massa com per callar o témer res. Voler un món millor ens porta a dir sense embuts. Sou uns criminals! I res més!



dilluns, 22 de maig del 2023

Poesia gastronòmica. Un plaer quotidià. Diari i avantguardes.

 

Veure. Llegir i callar? Mai!!!!:-()🤮

 -llegir no és aquesta merda de periodismes en avorriments d'estil titularitismes, o en cròniques cookies, que amb mi no els hi fincionen, p''rò sí my android va que onn, merda techno phone...!-()🤮


Riem de tot🤩. Croniques neoliberals en noticies falses🏟️. Or fake news.🏦 Sensacionalisme premsa groga.🚚 Amb mi tenen mala o very bad luky😛. Sort! Mala sort.🤣🥳🤣🤩🤣🥳🤩🤣🥳

Teràpia gastronòmica que n'esdevé poesia. Sublimada. Assaborejada. Rica. Com sempre! A Cal Pobre Bo.


Avui he dinat, compartint taula a... Ara no sé ben bé on era..., que no tinc casa jo? Jaja!

 Tinc amistatlovingsme 

Today is preparat!

Melós de galta de porc, amb textures de patates, ceba i bleda.


... Que si pagesos seguen, sembren i reguen i ens cuidem

Cuinant. Cuineres persones TMBcuidem i cuinem. Mmm! Millor que TMB. Assegurat!


Visc com un crack! Amb una crack. No vull ni vol ni volem ser rei/reina d'enlloc ni en res. Som baula. Ca la baules del món.*

          *Aquell nou món que portem als nostres cors, hi seguim. Sense pors. Ni res més que una mica masses de pleaseres.**

**I aviat La patum.***

*** Que mai festes del corpus. Deixeu a tot Cristi en la pau. A baix de la creu. Pesats!🤮🏗️🏚️🏠🏭🏟️🏗️🏦🤮


Cuina i recepta:

@hanafielkadaoui 🙋

Composició final i presentació del plat:

@niviajarnibailar 🙆

Composició dels plans del plat i direcció fotografia 

Producte alterat🙋& trencakamesproduccions®🙆


We are in this pleaseres! Come my friend. Come con me!