... I que no us confonguin. Sobretot!
No volem cures homes ni cures de monja o sacerdoteses... No! Seria una idiotesa, igual.
Volem cuidar(-nos). O Cuidar, com a una forma de sistema polític.
El dolor a l'àgora posat, com a fet que provoquen les polítiques...
Cuidant(-nos) canviaríem el món. I la vida es fa sí i sí
Vidorra!
Avui Rice Up!
Avui ciudar-me ha estat una recepta -quasi mèdica- , i total!
Arròs sec de bacalla, botifarra negra i albergínia.
Delicious! ...
Poesia de cuina casolana!
4 comentaris:
Tal com tu dius!
Avui Rice Up!
Hauríem i haurien d'entendre que autocuidar- os ens fa la vida més fàcil i feliç a tots. Ara bé, que són les cures?
No et sabria contestar i afinar bé o resumidament. Podria dir vetllar per un compromís i un total respecte a la vida, als Drets de totes les persones. Però no és suficient ni exacte. Potser diria... Cuidar-se és un compromís. O saber gaudir, saber compartir. Però ara em ve una altra pregunta al cap
Cuidar és educar-nos rn espais com la vida mateixa. Intergeneracionalment. Cuidar és educar. Acompanyar. Escoltar. Llegir. Pensar. Sentir. Nombrar. Cantar. I dir. Ser. Estar. És quan estem bé que volem aprendre a cuidar. És quan alguns mals s'imposen... I llavors no és fàcil ni possible estar bé. Per tant en un sentit ampli les cures són un assumpte clau en la política. I no serà cap institució la que generi aquestes polítiques. Les estem fent, pensant i aplicant i repensant... Les persones compromeses. I la política sols la fa el poble per al poble. Els governants han demostrar la invalidesa dels sistemes de poder representatiu. Han quedat retratats. Ni cuiden ni governen. Fan tot el contrari al que les cures són. Guerres, corrupció i destrucció.
Les cures, llavors seria primer cuidar-nos col•lectivament, desfent-nos d'aquest poder teocràtic. Ja han matat la política. Ara sotanes i togues predominen com a poder únic i feudal.
Les cures la vida en el plaer i gaudi. O si cal morir fer-ho ballant i celebrant la parella amb la qual la vida ve. Vida i mort, son com tinta i paper. Ara bé, als assassins i botxins... Ni una cessió.
La cuina i l'humor... Si són picants,
Això..., saber dosificar el punt de picantor, seria metàfora de les cures i del aprendre a cuidar-nos?
Podria ser metàfora si.... Que el cuidar als altres no ens faci descuidar-nos a les nostres pròpies cures. O que aquestes no siguin una obligació, sinó un gust i un goig de compartir. I un, tal com feia una pelicula japonesa, el sentido de la vida es dar sentido a la vida de los demás. Si així fos i per tothom igual, el món seria un lloc meravellós perquè tots vetllarien un per altres de forma natural i espontània.
Una abraçada càlida et faré en persona
Publica un comentari a l'entrada