L'exili està a tot arreu. També en el cos.

L'exili. Un mot d'ahir, i molt  viu està aquest mot, encara a dia d'avui dia...

  Estar present, però exactament trobant-se una persona a sí mateixa, a fora.

Allunyat del terreny on el joc, el medi i l'entorn; les olors i els colors,les relacions i el cos... Els vincles. Els afectes...!

Doncs res no es mou ja en les calmades hores del perdre, o del guanyar fins a véncer a tots els temps. Tot es troba perdut per sempre... Ara per ara, aixina, hi estem. Perduts entre guerres.

Perdut i trobat, així ens movem pel nostre cos propi. La casa és, lloc on res ja ens hi pertany. El cos n'ha marxat. La closca s'ha trencat. Els sostres s'esfondren, i els pilars tots trontollen. El cos deambula perdut entre records, emocions, miccions i sentipensamentes. Una persona. Un món nou. Vell. Perdut. Troba't!

Voldria parlar de la privació de la memòria própia i col·lectiva,  i de l'exclusió. L'exclusió social i la pertinença a diferents cultures. I també de com esdevenen una espasa que ens, mal, traspassa amors, cases, locals i llocs de tot...

Seus són tots els negocis. Llars i families. Cos i ment. Hipoteca i lloguers. Tot, i car tu? Ho permetràs? Encara, la vida ... Passa!

El 2023 s'acaba ja, i en un molt breu espai de temps. Byung! En pocs dies, arribem al port del 2024. No vull recordar a en J. Cussà. La seva darrera versió teatral, de la guerra que potser vindrà.  Ni penso pensar en la marató ni tampoc en TV3. Amb rancança, esfilagarço tot de pensaments, i em preparo un te de menta. No ve ningú. No esperaré a ningú. No vindrà ningú.

Algú ha marxat. En uns dies, però, tornarà. Somnio i ja m'adormo; tot per a poder oblidar totes les guerres encara en curs.

 No vaig a bars amb televisor. Escolto el meu cos. Ja no sento ni escolto la veu de cap llar tumultuosa. Ni la ràdio. La veu cantant de la mare ja ha callat. ni la del cor de germans no l' aguaito. En familia nombrosa em trobo tot  sol i un xic esmaperdut.

Les germanes ni parlen. Ni piulen. Ni en sé res. Totes hem passat per la sala d'espera, tot esperant ser atesa la bogeria. I per a bogeria... la d'aquest món! La d'aquests temps... La bogeria viu a totes les cases. A la teva també. Com a la meva, bé que ho sé... 

Venim d'una guerra que, per a mi, se'ns fa ja massa i molt, molt llarga.

El Nil atravessa i creua amb l'Eufrates. El riu es fa filòsof. L'aigua sedimentosa és verda com fulles de menta seca. El cos em crida No marcirà cap forma de la teva vida! I... Ep! Que tens gana! Que ja tu t'ho has fet... Em diu, Per a tu, t'has fet un dinar ben bo. I has fet postres. I ho faràs tu tot sol. Dinar i diner! També, el dia d'avui. Sol tu també...

El cel pren tonalitats grises. La lluna no ha anat encara a dormir. Resta i suma encara al cel. La solitud em mutiplica els meus lleus dolors. La llarga molèstia, cert és,  que ja prou massa que m'ofén. El mur es de metalls oxidats. La ciutat sols capa de formigó i cau per a les claus dels esclaus. 

I que ve ja el nadal. I en Rafael no pinta capilla, ni escriu llibre, ni sap dir gaire res. Bé... Jugo a evocar la mar dels meus records. Jugo a pales i a raquetes. No recordo cap amistat ara per ara, amb mi jugant i amb mi, rient. La paret em torna encara la pilota. La solitud em desdibuixa...  Ho sé.

La fatalitat de tots els buenísmes, és que sols em veuen igual, en quant als privilegis fa i vol dir. La burocràcia sap fer-se un amagatall.  El poble callar. Secret l'hi és al porc la seva carn. La pròpia pell en la gran granja.

Jo sóc intel·ligent. Cuido, cuinant-me. Un dissimular lleu, que no et passa res, tío. Em diuen! I el cos llavors em diu

Sembra! I descansa...

 Marxa. Gira. Volta! Fes un cafè i un té; o ves a Fez i fes un te. No hi vull tornar mai més. Ja n'he marxat d'allà tots els cops. Estic millor a Celrà que a Bordils. Pitjor a Flaçà que a Camallera. Hem passat per Berga. He recollit premis que vaig donant. La meva ombra va amb mi...

Què bé! I ara tothom està i ja ho diu Qué boig que estic jo. . Perdoneu.

I és que jo també en vinc del psiquiàtric, ens expliquen.  I que Jo he patit molta depressió, ens comparteixen. I que jo moltes d' ansietats i jo moltes birres de pressió. I que jo no ho volia dir mai ... Res!

 Que ni he obert jo el camí ni de cap armari a vessar d'estigmes jo n'estic. La teva mirada em parla de la nostra. De TV4. I de la meva.

 Una persona i de plè, i a més amb tots , els Drets. En lluito un a un, fins a tots! Exerceixi vosté també...

 Quina mirada hi posem a la vida...! Quin món podem cohabitar? Quina sembra podem recollir! Quàntes maratons més a la televisió, en podem fer on en necessitarem?

El cos em torna raro. Bitxo que pica solidari. Pebrots que me'ls toquen. Budells que volen regirar-ho tot. Cos meu que em diu

cuina de sopa i sofregit de tomata

Escriu poema en vers a la pica 

Surt de la teva closca i existeix com ja ets

Camina sols la teva existència. Res i ni una més. La teva.

Pensa en tot. I en tota persona...

Són tu. I tu ets totes.  Les Persones soms

Lliures. 

No estàs sol. Sols estàs i has quedat exclòs

... I alguna cosa més!

Cos dislocat. Ment tranquil·la sota tota la tempestat. Bombes encara cauen, arreu. Què hi passa ara per ara a Ucraïna? Fins quan aquest món!? Palestina estic amb, i en, tu. 

Fins quan aquest excloure i matar? No m'espereu ni callat. Ni enlloc. Poemitzant. A'xò, sí!

I és que sota l'ombra del meu amor 

Hi tinc una casa assentada. 

Sol i de dol. Adés com suara. 

Quan mor el pare i ja aquest ni pica ni escou. Fet el dol torna l'Estat, que com el pare, es vol a sí  castigant. I el cos es fa mot dur. I el mot esmolat fa moldre els motlles d'uns temps, patològicament volguts apocalíptics. O és la millor manera de fer caure els ànims fins als inferns del no pensar? O del què és del tot incert a la terra? Sigui la guerra al cos, vida i ment de qui les fa. I que es suïcidin magnats. I deixin pas...

El meu cos ha sortit a passejar per l'exili d'aquí. Delirar s' ha fet un deure obligat o més bé, més divertit. Més solitari. Pensar  més em farà molt mal?  No fer-ho, em tornaria idefens... 

Arriscar vol dir no aixecar el vol. Sols sortir al balcó,  que serà sortir a mirar processons i locucions, com si es tractés d'un món plé de bojos. Quins en són, dels bons i nostrats? Qui soms o son els bojos? Qui serà d'aquest planeta, digne?

Jo crec en mi. L'esquena m'ha fet crack. Estic fet d'una Etica, i molt ben aplicada. Per, i  A

 la meva salut! 

 brindaré per, i Amb mi.  Amb la meva ombra. 

Us dic adéu adés i ja! Ningú pas em retornarà la salutació. El meu cos de mi, de tu ha marxat. I viviu a l'exili. O potser no. Viviu en les vostres vides. Gaudiu-les. Sempre! Com jo?

Comparteixo un silenci pesat. Ningú el trencarà. I el meu cos, molt menys ningú, mai el lesionarà.

Em trobo Dret i també  Humans.  I en sóc defensor i al·lèrgic. Gaudeixo i sofreixo. El cos fora d'aquesta cruïlla. On persona, que en sóc i aquella amb la qui exerceixo els meus drets. Tots! Humans! Drets! Ja!

Exclòs

No és batlle. És pesada ombra i ministre de les solituds estrangeres.

 És un exili de l'ara i aquí. 

On esteu?