dissabte, 24 d’agost del 2024

Un exili, una terra, una vida; sense llengua







Ara que ja en tinc quaranta-sis anys, tants dies i tantes nits com en sumin d'hores, aquesta acumulació de vida. Ma vida en uns temps..., té ja, doncs, quasi mig segle d'històrietes personals.

 Una història que des de ben petit, malgrat les forces del viure massa prematurament la virulenta violència i els maltractaments. A casa, en el sí de les societats i també en equest no pertànyer en cap dels grups humans i culturals oficials. Carregats d'hipocresia, les elits fan que són voluntaris de maratons solidàries.

I això no m'exclou, això cou els cors i els budells. No podem callar. Ni negar el Ser, el Cos. Per moments el cap s'em fa poesies... No em cal però passar per cap CAP. Això no és passarger ni casual. Jo em reclamo i em declamo. On sou gent gestors del bé cultural. Triant qui si, qui no. Triant a gust del blanc. 

La panxa de la mare, crema com una onada de foc el cor cos cap tot, que sóc jo aquest, un tot; sóc brases i metralla de cendres. Elits a mi no em calleu ni silenciant-me! 

Els ulls germans i les galtes germanes... Les galtetes del meu infant, rostre de quan ho era, Ara sóc un camí lent caminant a vell. Van ser i encara són fraternitat i 

paret tova casa de formigó 

on el qui era pare, generalitat cultural

encara hi clava, hi clavava

una darrera una altra, 

una mà de cinc dits 

Tots ells miners parlamentaris

miners, mà vers i mà contrarevers,

 palma i dors, 

cara i creu. Molta creu!

El pare encara em fot 

una bona pallissa, d'aquelles 

que maten i alhora et deixen

 viure allò meu, llegint, estic guapo i bonic. Callat em parlen. Escolto. Us nombro. 

Ni el pare ni la mare han Estat

 ni les galtes dels germans

 ni els ulls de les germanes,

 ni les cases de galtetes amistoses

 dels veïnatges... On em poso!

El pare no m'hi ha deixat mar

 cap carícia que no em sigui un cap, cap el CAP. Ni un peu més. M'he fet gran poeta. Gene.cat! Desperta! 

 com tota una bona pallissa, continuada i ara encara ho preteneu avui, encara en curs, no podreu amb mi... 

Cauen garrotades del pare com fulles dels arbres, a dolls de tardors, parlaments d'exili post-veritats.  

perpetuades tot seguit perseguit per una ordre

religiosa, ja sigui metgessa

 'killer' psiquiatra 

 carcellera Eugènia Foz. 

Com avui la qui ja no és

ni jove ni vella ni metgessa ni bona flamant en el relleu.

 I és que la 'Killer' E. Foz, 

sa feina ha estat

  continuada

 per la successora

 avui ja feta directora 

d'avui dia encara; directora killers

 com ahir killerFoz, 

avui sota la mateixa ordre 

aquella del tot ben deixat per 

'religare'...; 

res ha millorat una dra. Guitart!

... Res bo, res sà

 passa sota les tosques pedres 

parets dels hospicis. No m'hi espereu.

Passseu de mi i de dir-ho per mi...

 Siguin de pública despesa, sous

 privar-nos de salut,

i drets de'n peus

els hi fa privats

 els beneficis i

quan havent estat

 fets aquests

 desgavells que manlleven

 vides i fa tristes, mortes més encara, morts i mortes 

les històries-historietes... Assassinats són suïcidis silenciats.

Doncs no estem bojos ni boges. 

No posem bombes ni poc cert és que certs són aquells arsenals de subjeccions mecàniques o sedació o dopatge medico/pro-depressors

Un a base de creus i pastilles.

L'altre part, hi ajuden policies



He parlat aquesta llengua. He viscut creixent en aquestes contrades; l'he vista fer-se gran, poc més tard digestivament enuagadora per ser un poc feix de gen influencers; llavors mediocre feta la casa gran de la terra comuna,  bocins de desafecció massiva van esclatar. Esclatar i pagar un elevat i massa 'malpreu'. Un malpreu

mentre els càntics de gesta i glòria fan ufana una terra de torres per als amos i la seva resta

Fa somorostros desnonats

 per als qui treballen, cal sentir-nos a dir, esclaus de la terra? esclavitzats per unes claus, clau assumpte us serà i roent terra indians d'ahir i avui, som i volem ser

 que encara ho siguem i serem. 

Incrustada aquesta nefasta història, es disfressa plena de l'autocomplaença 'pujolera', farcida d'unes retòriques i enganys... Evidents i corrumputs.

 Qui ha estat d'aquella, aquesta terra; acollidora, acollidor, qui?

 Els diferents governs? regionals, residuals, locals, provincials, comarcals?

 #SupraTotMalpreuCar

Res és normal

...El poble acollidor no han estat ni són pujols ni ferrusola, ni poble de pobres, fet el nét de poeta, ni muntures ni ulleres montillas; guirigalls Mas, que ni l'artur és un mas ni és més que más es peix i cove. 

I es més que brossa, Joan!, 

Ja que una greu brossa com aquesta històrica, és el primer poema. 

Cap puig tanmateix ni cap mont, de tot i tot alhora, deixen sencera la feina, ni en fan. En tot cas butxaca. I ni aroganesos faran illes ni collbonistes cap bcn bona, ni cap farguell engendrava cap acolliment.  fll i xoy, ni cap ferrer Agustí podria ser a igualada La igualat honesta; per a uns castells en un marc retratats, o de mediocres vidres de color blau. I n'hi ha i que diuen que ayuso de moltes formes de ministres de la violència, que és matò amb mel, un rajoy de plastina, recortes Mas por un rato clos que si aznar ve a sopar, que vingui amb les claus dels esclavitzats esclaus, que ni som ni serem timidament callats per pors.

ja la clau és fóra i serà defensar les claus de cases i vides

una clau o una colau una per a la casa un pa i un temps, bon viure... i que no sigui tot trenar els treballadors per a currar els somnis, no serem mai ni sols per a fer feinades, que de treballs tenen res. Merda són un sou massa alt. Pels migrants on un danès de barri d'un alemany (en)gendrau una plaça de sant pere moltes taules ... Totes soms persones estrangeres. De la terra serem cames per caminar món. I no parerem. Fins aquest bell camí global!

I com en un forn a mig tocar de la soleida en campanya electoral, campanya electoral! Quina falta de veritat! Quina promesa tant barroera! Quin mal gust!

Una societat top tope entre els topes dins dels tops 

Es creuen

 elitista elit. Quan són cutres neocons que ... Anacrònics van fent

Diuen que

Hem estat de sempre una terra d'acollida. Glòria d'una terra que alimenta i a la qual ens la roben. Aquí entre els de casa, no robem. En tot cas saquejant quedem callats i callades, com si retratades .

Veïnes i veïns, ambdúes parts

Espectadors us hi volem partíceps!

Va ser doncs el poble ras i curt i en tot cas, el vertader poble acollidor? O aquell pencaire era qui acollia des dels indians salvatges torturats, fins als somorrostros de fa uns pocs anys mediterranis ennegrits? O qui, o com o què; era qui collia fruita al preu cobrar com els i les immigrants, acull tant bé, aquest poble pencaire!

I al final, què? Cap poble salva cap persona? La persona és allà on sigui que estigui callat i quiet?

... Acollir és o seria com tolerar? Un engany en el llenguatge, o és potser creure que acollir és viure anys en albergs, on res passa com en aquelles cases bombardejades.

Si un poble acull en uns molts albergs, nefast sector del turisme barat que els hi calen sumar vides saquejades, per a mantenir les quotes i els guanys, al llarg de tot uns anys massa llargs, i sense turistes, seria molt nefast?

... Fins quan la igualtat, no seria ni serà fins a saber prohibir la lliure circulació al home/dona blanc/a? Us imagineu l'entrada negada a tots els continents? ...

Per què ens obren de casa les portes, nacions a les quals aquí els hi neguem, només aigua en un banc marítim!

(?) 

Per què som tant ben acollits encara els d'aquí allà?

en tots els territoris, quan encara els amos d'avui dia joves encara com jo, 

encara doncs saquejant terres alienes, es veuen del tot bé? En un creixement d'armes i exploli? GovernEnQuè!

I en som sempre ben rebuts i paguem poc massa, amb un mar cementiri o en  una fosa aquosa? Per quin astre o per quin vern, encara ens diem som tot un país  acollidor? Quin indicador en tinc, jo que n'estic febròs! Febròs de poesia. Poeta exclòs post-covid... Fliput! 

I de tot això, us diré: ben petita és la part del poble que acull vides que cerquen un tornar a començar enfora de tota guerra... Ben petita és i ha estat sempre la xifra total del poble que acull, abraça i deixa estesa la terra a la palma que té a la mà. La resta, què suma? 

Una criada criolla per cuidar gent vella? O una negra de nit africana per a la neteja? O un moreno moruno per feina pesada i bruta? O un moro sà jovial o en integració, ja va bé  per als serveis de bar i neteja i cuina

o de serveis i d'altres talents té, que ni sabem aquí, que en tenim els millors atresorats.

 Com aquella terra a la palma d'una mà estesa, que hi conté acollidora sensació d'igualtats.

 Altres encara fan que són més que res i més que tothom. I ningú tant com ells és res. Altres no han deixat mai enrera la nefasta tasca dels  indians neocolonials. Diem batlle quan diem sirvent del feudal retorn. Diem política als desvergonyiments. Diem acolliment en plena onada de desnonaments, en tota una onada molt nostrada, a qui el poble ras i llest, els retrata massa, com a curts i sense prisma, manen. 

Vinc de les Preses fart i vinc amb notícies des de Plató fins a d'en Diògenes. De la televisió i  de les notícies. Es beuen l'enteniment i li diuen aigua mineral embotellada. Pretenen desdibuixar vides, i els hi estic tornant una clau a base de verbs i mots kung-fú, adés i com suara, encara ara mateix, vaig fent!


La política l'estem fent el poble. Aquell ras i mai ens quedarem curts. Ni gens ni mai, el tram en som pas un dir no, mai un poble curt, canviaria res. Ara ho volem tot i més. Molt més!

... Els sense herències de @r aprop

Ni res dugui de ses nostres iaies, 

Ni de ses nostres mares 

Ni dels aios  i iaies

Ni de les vingudes i anades dels fons especulatius

O dels pretesos guanys

 Que dóna de la força i

De les mans  alienes 

i vides migrades, explotades?

No podran sempre tot robar

La crisis/estafa es farà llarga 

Però no eterna. El poble guanyarà!


En definitiva, del mediocre terreny de joc, un retira donant batalles en vers, amb verbs i en una política sòlida, fer-la. No aquella cantarella plena de promeses i excuses. I de tal mediocritat, jo mano. Ens volen dir o fan creure? 

Catalunya et deixo enrere i lluny. Marxo de la teva panxa de foc, o mare virulenta i pare que fa preses les bones polítiques i polítics presos, màrtirs es fan. En calen més i més! 

I a mi i a molta gent, no ens feien pena quan érem poble actiu i poesia combativa, no volem cap dreta.cat!

Ni espiats des dels nostres llits, fins arreu d'on anem? Despega! Foteu el camp!

 D'Amer a merda sols hi ha un D i una A, de més. I fart com jo n'estic del català excloent, us necessito i us ho dic: sóc roent de roja passió 

Per ser poeta exclòs, jo o qui aquí, aquí no es queda res meu. N' hi treballaré si no sóc l'art. Ni hi viuré gaire més temps, sempre en la poesia. Ni us recordaré per gaire res, temps llegint tot sovint. En ma vida, estic al final al poble. ras i curt? O aquelles persones de la terra a la mà estesa acollint, marxaran fets també refugiats. 


Davant meu com us mireu, O bé jo davant del mirall vostre...

Guerres sou d'arreu? A'xò aixi ho voleu!

Us dic adéu poble que us parlo en aquesta meva llengua. Us deixo enrere parlant-ne quatre. Deixo  una a una, tota una denúncia? O deixaré una demanda contra un consistori, actual d' un poble concret, vingut a dir o dit com és 

Les Preses. Garrotxa!

Us deixo aquí un bar, una llibreria tancar. No llegiu?

Us deixo espai buit i veritats segons les veig, us explico i us defineixo si cal. Per haver estat jo desqualificat, ja us val! Diré encara que us diré al què diré sempre!


He de marxar i ja cap a les lletres, aquelles les quals les ser dir i escriure en tres llengües més. He estimat aquesta terra. Cada dia hi he escrit.  He parlat aquesta llengua i tres més. He escrit llibres i fet una cuina exquisida;  he fet amistats, i a més moltes i molt bones!

I pel·lícules curtes i curts plens d'humor aprenent. I on só escola? On és el meu sou batlle? Sóc carn per al SOC! I dó?


Dient adéu a una terra presa

On he viscut part del govern jove 

Tot un poble excloent en un poble mins

 Aquells del tot seu ,només seu i res més que tot seu. Seu de CiU junts uns pedeCars catalans! 3%!

Com a poeta jo

Me voy! 

A la poesia i a més, molt a Mas. Allunyar. Artur quedi a l'atur. Hi ha blanca llum en els cassasses dels politics botiffarrers? Catalans amazics, no ens dieu palestina ni amazics. Definiu-vos com en sou, d'impostors una estona!

O hi ha bona i bruna mora poesia i art exclòs per senyors de Berga fins als feudalismes en curs encara a les Preses, fins als collons? O bé esteu sent com sembla que són a arrreu? 


I cansat ja de tot, aquí un poeta català us marxa. Sé a on aniré. A les lletres us ho diré. Lluny de la basarda pastosa de la institució de les lletres catalanes. Amb mi perdeu un gran capital humà, i a més carregat i ple d'amor vertader. En el cor de la bona gent em sé que hi estic,  i hi quedo quedant. En mi o amb mi, ja ningú gaire estona hi vull. Vell en sóc bell. Jovial!

Quan hom marxa d'una terra, és una per alguna raó? O potser aquell viure fora, exclòs del tot, Puigdemont menteixi?

...

O era feina bruta d'un alcalde d'aquells d'abantes?

Aquí res ara s'acaba! Tot segueix un camí present. I us deixo la meva terra al nas. Retiro la mà i em faig poeta; cap novetat!

 Fora de tota catalanitat excloent i lladre.  Les elits soms les bones gents.

No us estimaré mai gens, havent viscut una total exclusió cultural i ara laboral. No em cal que em recordeu ni que em nombreu. Al mirall hi ha ulls i cos, no sols melic on us hi mireu!

Un dia m'enyorareu. Em plorareu. Estaré en terra de vins veïns, no seré ni en sóc el què heu volgut fer de mi. Jo us acuso i us assenyalo. Cap política de les violències heu pogut callar. I ara, ara és hora per a les Preses. Aclarir o que hi perdin en mi els temps, ara que sí una instància i dilluns un estudiar una demanda judicial. Clar i català. Poeta i artista parella marxa. La feina ha estat feta. Vosaltres sempre fent la bruta... 

El pare que pica no el pot succeir un batlle de la meva generació. I en marxo digne i poeta. I en sóc un fill ciutadà que a la terra barroera li diu

Adéu!  I Arreveure! 


dissabte, 18 de novembre del 2023

Vull i vull i vull!

 




No vull viure en un món on el lladre queda impune i artista del hip-hop empresonat.


No vull viure en un món on qui ha venut els nostres drets i cases, cobri del què ha privatitzat, de ex president, del consell d estat i molt caler més... I la persona o families que enfrentem bombolles de tot tipus... Siguem desnonades amb una violència similar a la d una guerra.


No podem legalitzar l'odi ultradretà i estigmatitzar les formes de l'amor. Em preocupa qui odia. No com estimem les persones. Jo estimo lliure. A qui em dona la gana i és clar, amb qui em correspon.

 
Poeta fa més sexy, que polític...
Aznar -Botella. No m' estranya... Cap _sexapeal_. Ni home és. Ni dona, dignes. Xusma i lladres.


No vull viure en un món on el talent no troba feina i en una administració pública trobar tota una família. A Berga no és facil obrir la boca. Jo ho he fet...

 
No vull viure en un món on escriure ja no és que no doni fruits ni salari. Tampoc vull riscos o estar exposat a la repressió.


No vull viure en un món racista, classista, colonialista, misògin ni ultra.                                Vull sentir el paradís que m'envolta.                      I no haver-me de cuidar de la xusma.


No vull viure investigat, vull desgranar la meva investigació socioeducativa en l'ambit de la salut mental. 

No hi volem cap marc mèdico-legal, cap institució religiosa gestionant serveis, ni que sigui una ramificació del capital. O bé aquest ambit i protocols, els necessiten perfils com Abascal, els seus sirvents i pares... Vull dir vox ho ha gestat i parit
Aznar.


No vull violència institucional amagada rera els estigmes. Vull una societat respectada. Perquè tenim i n'hi ha, de talent. I valors!

 
Vull i vull i vull
Seguir reclamant
Abans eutanàsia que fer-me mal  ni fer-ne a ningú.


Prefereixo morint fent brams, que viure resignat i callat.


Vull estudiar a la universitat autonama de Buenos Aires.


Vull ser el que sóc
Un poeta
Prolífic
Desobedient
I ferm en la defensa dels meus DDHH.                      De fet són inherents a tota persona...

Qui ens els viola, impune bé que pot quedar. Però assenyalat també. Cap por.


DSD Moncloa i Zarzuela a Brusel·les i NY.
No seré esclau del capital
Vull treball, casa i cuinar!


Fer l'amor, és el premi amb el qual hem vingut a la vida. Ok! I que la vida ve amb una parella inseparable... La mort.
Però ningú vol un món en guerra. Doncs que fan inpunes tota aquesta gent!!


Quan ho vulguin
Debatim?
Repressió, salut mental i 

...eutanàsia?


Cal dir-los a la cara que
NO TENIM POR.
Ens cuidem. La Dignitat.

dilluns, 13 de novembre del 2023

L'exili està a tot arreu. També en el cos.


L'exili. Un mot d'ahir, i molt  viu està aquest mot, encara a dia d'avui dia...

  Estar present, però exactament trobant-se una persona a sí mateixa, a fora.

Allunyat del terreny on el joc, el medi i l'entorn; les olors i els colors,les relacions i el cos... Els vincles. Els afectes...!

Doncs res no es mou ja en les calmades hores del perdre, o del guanyar fins a véncer a tots els temps. Tot es troba perdut per sempre... Ara per ara, aixina, hi estem. Perduts entre guerres.

Perdut i trobat, així ens movem pel nostre cos propi. La casa és, lloc on res ja ens hi pertany. El cos n'ha marxat. La closca s'ha trencat. Els sostres s'esfondren, i els pilars tots trontollen. El cos deambula perdut entre records, emocions, miccions i sentipensamentes. Una persona. Un món nou. Vell. Perdut. Troba't!

Voldria parlar de la privació de la memòria própia i col·lectiva,  i de l'exclusió. L'exclusió social i la pertinença a diferents cultures. I també de com esdevenen una espasa que ens, mal, traspassa amors, cases, locals i llocs de tot...

Seus són tots els negocis. Llars i families. Cos i ment. Hipoteca i lloguers. Tot, i car tu? Ho permetràs? Encara, la vida ... Passa!

El 2023 s'acaba ja, i en un molt breu espai de temps. Byung! En pocs dies, arribem al port del 2024. No vull recordar a en J. Cussà. La seva darrera versió teatral, de la guerra que potser vindrà.  Ni penso pensar en la marató ni tampoc en TV3. Amb rancança, esfilagarço tot de pensaments, i em preparo un te de menta. No ve ningú. No esperaré a ningú. No vindrà ningú.

Algú ha marxat. En uns dies, però, tornarà. Somnio i ja m'adormo; tot per a poder oblidar totes les guerres encara en curs.

 No vaig a bars amb televisor. Escolto el meu cos. Ja no sento ni escolto la veu de cap llar tumultuosa. Ni la ràdio. La veu cantant de la mare ja ha callat. ni la del cor de germans no l' aguaito. En familia nombrosa em trobo tot  sol i un xic esmaperdut.

Les germanes ni parlen. Ni piulen. Ni en sé res. Totes hem passat per la sala d'espera, tot esperant ser atesa la bogeria. I per a bogeria... la d'aquest món! La d'aquests temps... La bogeria viu a totes les cases. A la teva també. Com a la meva, bé que ho sé... 

Venim d'una guerra que, per a mi, se'ns fa ja massa i molt, molt llarga.

El Nil atravessa i creua amb l'Eufrates. El riu es fa filòsof. L'aigua sedimentosa és verda com fulles de menta seca. El cos em crida No marcirà cap forma de la teva vida! I... Ep! Que tens gana! Que ja tu t'ho has fet... Em diu, Per a tu, t'has fet un dinar ben bo. I has fet postres. I ho faràs tu tot sol. Dinar i diner! També, el dia d'avui. Sol tu també...

El cel pren tonalitats grises. La lluna no ha anat encara a dormir. Resta i suma encara al cel. La solitud em mutiplica els meus lleus dolors. La llarga molèstia, cert és,  que ja prou massa que m'ofén. El mur es de metalls oxidats. La ciutat sols capa de formigó i cau per a les claus dels esclaus. 

I que ve ja el nadal. I en Rafael no pinta capilla, ni escriu llibre, ni sap dir gaire res. Bé... Jugo a evocar la mar dels meus records. Jugo a pales i a raquetes. No recordo cap amistat ara per ara, amb mi jugant i amb mi, rient. La paret em torna encara la pilota. La solitud em desdibuixa...  Ho sé.

La fatalitat de tots els buenísmes, és que sols em veuen igual, en quant als privilegis fa i vol dir. La burocràcia sap fer-se un amagatall.  El poble callar. Secret l'hi és al porc la seva carn. La pròpia pell en la gran granja.

Jo sóc intel·ligent. Cuido, cuinant-me. Un dissimular lleu, que no et passa res, tío. Em diuen! I el cos llavors em diu

Sembra! I descansa...

 Marxa. Gira. Volta! Fes un cafè i un té; o ves a Fez i fes un te. No hi vull tornar mai més. Ja n'he marxat d'allà tots els cops. Estic millor a Celrà que a Bordils. Pitjor a Flaçà que a Camallera. Hem passat per Berga. He recollit premis que vaig donant. La meva ombra va amb mi...

Què bé! I ara tothom està i ja ho diu Qué boig que estic jo. . Perdoneu.

I és que jo també en vinc del psiquiàtric, ens expliquen.  I que Jo he patit molta depressió, ens comparteixen. I que jo moltes d' ansietats i jo moltes birres de pressió. I que jo no ho volia dir mai ... Res!

 Que ni he obert jo el camí ni de cap armari a vessar d'estigmes jo n'estic. La teva mirada em parla de la nostra. De TV4. I de la meva.

 Una persona i de plè, i a més amb tots , els Drets. En lluito un a un, fins a tots! Exerceixi vosté també...

 Quina mirada hi posem a la vida...! Quin món podem cohabitar? Quina sembra podem recollir! Quàntes maratons més a la televisió, en podem fer on en necessitarem?

El cos em torna raro. Bitxo que pica solidari. Pebrots que me'ls toquen. Budells que volen regirar-ho tot. Cos meu que em diu

cuina de sopa i sofregit de tomata

Escriu poema en vers a la pica 

Surt de la teva closca i existeix com ja ets

Camina sols la teva existència. Res i ni una més. La teva.

Pensa en tot. I en tota persona...

Són tu. I tu ets totes.  Les Persones soms

Lliures. 

No estàs sol. Sols estàs i has quedat exclòs


... I alguna cosa més!


Cos dislocat. Ment tranquil·la sota tota la tempestat. Bombes encara cauen, arreu. Què hi passa ara per ara a Ucraïna? Fins quan aquest món!? Palestina estic amb, i en, tu. 

Fins quan aquest excloure i matar? No m'espereu ni callat. Ni enlloc. Poemitzant. A'xò, sí!


I és que sota l'ombra del meu amor 

Hi tinc una casa assentada. 

Sol i de dol. Adés com suara. 

Quan mor el pare i ja aquest ni pica ni escou. Fet el dol torna l'Estat, que com el pare, es vol a sí  castigant. I el cos es fa mot dur. I el mot esmolat fa moldre els motlles d'uns temps, patològicament volguts apocalíptics. O és la millor manera de fer caure els ànims fins als inferns del no pensar? O del què és del tot incert a la terra? Sigui la guerra al cos, vida i ment de qui les fa. I que es suïcidin magnats. I deixin pas...

El meu cos ha sortit a passejar per l'exili d'aquí. Delirar s' ha fet un deure obligat o més bé, més divertit. Més solitari. Pensar  més em farà molt mal?  No fer-ho, em tornaria idefens... 

Arriscar vol dir no aixecar el vol. Sols sortir al balcó,  que serà sortir a mirar processons i locucions, com si es tractés d'un món plé de bojos. Quins en són, dels bons i nostrats? Qui soms o son els bojos? Qui serà d'aquest planeta, digne?


Jo crec en mi. L'esquena m'ha fet crack. Estic fet d'una Etica, i molt ben aplicada. Per, i  A

 la meva salut! 

 brindaré per, i Amb mi.  Amb la meva ombra. 

Us dic adéu adés i ja! Ningú pas em retornarà la salutació. El meu cos de mi, de tu ha marxat. I viviu a l'exili. O potser no. Viviu en les vostres vides. Gaudiu-les. Sempre! Com jo?

Comparteixo un silenci pesat. Ningú el trencarà. I el meu cos, molt menys ningú, mai el lesionarà.

Em trobo Dret i també  Humans.  I en sóc defensor i al·lèrgic. Gaudeixo i sofreixo. El cos fora d'aquesta cruïlla. On persona, que en sóc i aquella amb la qui exerceixo els meus drets. Tots! Humans! Drets! Ja!

Exclòs

No és batlle. És pesada ombra i ministre de les solituds estrangeres.

 És un exili de l'ara i aquí. 

On esteu?














diumenge, 15 d’octubre del 2023

Mil i lluna vegades

 













Mil vegades Poesia

Tant de bo ni un soldat, ni un policia.

Cap ni un, mai més!


Mil intents mai seràn prou,

Sempre i encara, en podem fer un de més...

Cal que no diguen mai no, a l'esforç. Mil vegades, cal que així sigui... L'Esforç! 


Mil nits i lluna amaziga

Lluna amaziga durant mil cent milions d'anys;

Lluna que ens porti 

Mil esperances i cada dia a milers. Pa de cada dia...


Mil vegades no! Guerra enlloc ni mai més

Mil vegades, sí! Destruïr massivament tot l'armament.

Il·legal en sigui fabricar-ne. Sopena penal de mil anys.


Mil dies d'arrels 

Mil gotes d'aigua cristalina

Mil pessetes ahir, sis euros avui

Sembla que de tot faci ja mil anys.

I no ...


Mil dirigents de molt mal gust

Massa salari. I total, no toleren cap xiBarri.

I per mil vergonyes diferents que ens fan

Mil guerres,

O bé és tot el què volen, saben i en munten. La lien.

No hi haurà arribat, ni als mil anys l' homocapitalisto

Perquè en tres segles i poc més...

Han rebut ja la confirmació. Agonitza el capitalisme, matant. I matant és que morirà... I aquí ens hi trobem, per ara. Agonitzant en un colapse creat, mil tardes i dies sense pluja!


Som vuit Mil milions de persones

La dignitat sempre guanya... I ho seguirà fent.

Destorbant, sols són -i per sort-

Mil sons. Mots. Musicats.


Naltros la resta, sumem

Vuit Mil Milions! menys mil al quals els hi

Guanyarem. En tot!

Mil tones de paciència, es fa avui La ciència i molt recomanable en resulta. Adquirir-ne:

No desesperar. Viure. Riure. Escriure.

Nats, en fòrem a'xí fets sense voler... Nats per a ser lliures! Perquè volem!

Descapitalitzar-se, que va molt més bé que mil desespers sense resposta. 


I ho diria mil cops

Mil vegades

De mil formes!

Plorarem els caiguts. Tenim ulls entrenats. Estan creant penes i guerres. Car ho podem tot. 

Paciència. En mil lluna nits.

 I totes les que calguin!

dimecres, 13 de setembre del 2023

Aylu i Tawisa

Quan en tornis 
i a'xò et sigui possible...
retorna a una metàfora en les 
teves arrels mestisses
on ja no hi seràs un esqueix...

En vindràs plè d'ulls amb pluja
I haurà tancat la nafra
cicatritzada en la fam i la salobre 
i seràs tacat de tinta
com un paper de cafè...

Hi seràs, en tornaràs a ser i ho vas ser
potser és que no et sabies
 i en llarga vida
veuràs com tu obres
 les portes d'una cuina de llibres.

Quan en retornis de tu mateix
hi veuràs al costat 
marinades entre sopes i mars 
seràs el camí de les bones persones
de lletres i actes, no pas no...
mai hi has abdicat...
D' honestedat generosa
un caliu en flors dels pensaments
cohabitant els temps on vivim.

No et temis 
mai t'has perdut
i declama una rapsòdia
i el retorn et sigui un poema fet.
Avui. Calma cor i fetge, calma!

A la fi i al final d'un túnel
el temps perdut t'ha retrobat.
I si no hi veus, no ho pots encara dir
P'rò és que ja hi has tornat de tu...
Passa al poc a pas i pas poc a poc
avui dinant, fes un xarrup de vi
que en la vida et necessitem.

Deixa el bagatge
carrega els farcells de tot viatge
celebra i celebra't
i els brams, crits, plors, tristors, ires i ràbia
es faran en tu poesia en una Odissea
Conte en un altre tu
Novel·la quedarà la mare
i poesia rotunda serà el pare
I tu ja no ets ni has de ser
TU hi estaves, estaràs, i no ho sabies
Hi estàs!

És tant fora i lluny de tu
que ja en tornes plè
D'ulls de pluja
Mans de fang
Peus de plom
Pas quiet lent
Cafè tranquil 
Xarrup de vida.

I ara, que si ho vols saber
ja hi has tornat
no en facis cap ni una més
de cabòria, no en cal.
P'rò no ploris ni en parlis
No hi tornis mai on no hi eres
La vida t'hi ha posat un regal
De cuina i llibres
De betes i films
De riures i plors 

Ara que et plorin
els indrets on hi eres nat, mort i ningú..
que no sabem ni tu ni jo
qui no eren ni què et regalàren
Però de ben segur
Tot és invisible
... I tu mai així no ho seràs
Que es posi la vida les ulleres!
És quan estàs seré que et veus clar...
I és clar! Entra, passa i saluda.

Les lletres al davant
et festegen i ballen.
Plenes de buit, i no et cal res!

Resque ni siga bo. Molt bo!



divendres, 25 d’agost del 2023

Carta a l'ajuntament. Els fets de Jorba


 

Hola. Bon dia.

El meu nom és Hanafi El-kadaoui Moussaoui.
  Dni...

En primer terme, els vull agraïr poder fer ús de les instal·lacions municipals de la piscina. Agraït perquè no sóc ni de Jorba ni de l'Anoia. Del Berguedà... Per tant gràcies per les magnífiques instal·lacions i la tranquil·litat que l'envolta.

Vull manifestar, perquè ho tingueu en compte:

1.
Cal fer pedagogia entre les persones adultes (!), tant homes com dones, de respectar les distàncies personals i evitar molèsties a qui, com jo, de sobte se sent l'espai personal invaït.

Fins a quatre vegades en un dia, he demanat aquest respecte, O bé m'he mogut jo, per evitar sentir-me assetjat. O més aviat aviolentat. No sé quina mesura s hauria de prendre...

La gent adulta a voltes també necessita una (re) educació en uns mínims de respecte i bon fer.

A la vegada, en aquell dia, fa ara tres dies... 
Doncs quatre vegades vaig tenir necessitat de mantenir i fer respectar una distància mínima i respectuosa; doncs aquell dia, casualment, vaig perdre la meva cartera. Crec que ningú me la robar. També em sé, i que sóc molt despistat. 
Però quan nedo, m' he de treure les ulleres. I per desgràcia la meva miopia es considerable (4'5 dioptries). Car i tanmateix, tinc dret a sospitar...
 Sóc despistat? O bé m'han robat a la piscina de Jorba?

A modus de reflexió. 
Cal intervenir, o delimitar els espais per a les tovalloles? 
En deixo constància. Jo procuro i sóc adult. No atravessa un bon moment la societat, ni la humanitat, i és clar... Ni el clima. Raó per la qual fem ús de les piscines...

2.
Ahir dijous, per primera vegada, vaig demanar al socorrista si podia perimetrar un carril per a nedar. Molta calor. Molta gent... I jo sóc sols un xic, esportista. Un xic poeta artista i escriptor. De fet m' han publicat dos llibres. Ara no ve al cas això, però. 
també sóc sociosanitari. I també obtinc un descompte a les vostres piscines municipals. Com a bipolar, i jo sols em sento artista... Tinc certificat de discapacitat. Gràcies pel descompte. Sincerament agraït.
Ara bé, no estarem, més aviat,  parlant o vivint en un discapitalisme?


Doncs,com els hi explicava, el socorrista va posar un carril a la meva disposició, i tristament  alguna gent adulta no va respectar no tirar-s'hi de cap. No fer una falta de respecte flagrant. I reclamar el carril quan sols estaven per a surar al aigua. No fent exercici. Nedant...
[...]

Jo, que els hi vaig recordar i demanar que respectessin el perimetratge. Una tromba de retrets, justificacions innadmisibles i una discusió surrealista.
 Va pujar tant de to la cosa, que en un moment, entre d'altres persones  que diiscutien amb mi, un home d'uns 45/50 anys, em va voler agredir i les persones el van retenir i frenar. 
Fins  a tres vegades li van barrar el pas a agredir-me físicament. Impotent em va amenaçar que quan em trobi per allà m' hostiarà. 

Una llàstima tot plegat. I els hi deixo constància perquè hi puguin, si més no, tenir aquesta informació i esbrinar mesures.

Agraït per les magnífiques instal·lacions i l'entorn, els hi demano disculpes si és que participo de la massificació degut a l'us que en fem gent de ciutats properes, usant les vostres instal·lacions.
Jo les uso amb total respecte i agraïment. No em permeto actituds clientilistes, xulesques i molt menys assetjadores, en referencia a les distàncies i respecte a l'espai personal o de grup.
I menys rebre agressions verbals i amenaces.

Atentament.
Hanafi El-kadaoui Moussaoui.

A Jorba. 
Div. 25/08/23


dilluns, 21 d’agost del 2023

AMOR, CAROLA, A SEQUES.

 





 

Ulls de vidres irisats, verds de variables tonalitats 

Somriure que qui li n'hi arrenca un, viu la serena virtud de saber-se estimat/estimant...

La paciència ja no és la mare de la ciència ni és santa. Paciència És i Serà La ciència.

 A la Carola l'he nombrat, la reina i catedràtica... Jo el seu poeta cuiner. Amant, amic i foll entre fogons. Cada dia... Quasi! 

Quan tecleja es fa editora i codirectora. Jo curt els curtmetratges. I molt  llarg el cafè. I també el meu seu nostre...

Amor i periples i 

Mis papeles! Temazo!

Canto a mi. I canto a mi mismo. Cant dels ocells. Pajarillus!... Ella i jo. Jo més que ella? (...)


Perplexe de mi, en aquest món d'avui

 li beso la galta rosada

l'ànima cristalina i la creadora que és

 inspira... I jo respiro!

La generositat de l'amor que ens edifica...

És ciència i amor i amiga... Estem mutiplicant. Sense positivismes. Porto mal rollos degut a aquest món tant fotut i tant txambón!


Som mar i cel?

... Romeu i Julieta?

L'ombra d'un amor, i com a casa! On el tema llar em deixa off. Of cursos que jo share. A les xarxes. On els meus llibres. Off? Uff! La mel als llavis, siguin petons Carola's...


Ens baixem (al port) del moro i del blat ?

Diem o dinem CatRif ?

NordSud 

EstOest 

Tot! Tu. Jo tururú!


A la nit les seves sedoses corves escalfen

Cada plec cutani deleja

Cada estona amb ella, és entre ella i la Mica

i si miro la Mica 

És la Carola davant meu, absent. Gata i art. Treballant! 


Si miro la Carola en bes i canvi

Li sura la seva gata que és

Molt mica. I formiga en plan 

Festeta i 'piropo' 

Tiene talento! Yo no pago. Lu meu.



Aquí i ara 

avui i demà 

Les veiem passar i succeïr 

Les bones i les agres 

Les hortes i el vi 

La onada i les piscines

La civada en llauna i en tetrabrick 

El pecat i allò sublim...

No són el mateix!


La vida ens mima, segurament, en un amor adult 

Et prometo no fer-te promeses 

Ser adult és com la vida... M'enamora però no m'agrada. Adultesa avorrida burrocràcia la fa. Sols! Llegim? Llavors plantem!?

Em comprometo, a'xò sí, a seguir caminant.

Soms cultures les quals ens abracem. A voltes ens abrasem. Mimem les vides en els detalls que cuiden també a i dels i les i totes les altres...

Persones!

Som equip amistat i amor. Dreams!

Jo sense tu 

Seria ja sense res de mi ...

No hi sabria viure. Amb mi 

A peu de carrer!

N'estic aprenent tant de tot i de tu i de tota persona ... Do, no fa la mi si sol la fa que re...

Carrers musicals!?

Estones també!


Saps, oi!? On i com ha quedat la meva musicada vida poètica...?

A la biblioteca, entre amistats, i lectures!

Hola. Carola! L'he liat! Merda!

 [...]

Estic a la lleixa. He sortit de mi. I m'hi han quedat 

Dos llibres. I un plat pintat 

Pren-me! 

Liar-la és pitjor que fumar.

Tant de bo un segle XXI 

COM TU 

Carola!