Una explicació del meu 'Art', 2. Teatre

 

Poesia Documental. 

         _Una proposta de teatre i humor social._

Haver usat i haver expressat creativament des de  la paraula escrita, m'ha fet conscient de la importància del llenguatge per a tal de poder   construir o teixir noves realitats, o bé per a   poder concebre nous marcs conceptuals, vitals i teòrics. Alhora i tanmateix, que puc confiar en que això  m'ha fet hàbil en  el joc,    -a voltes un joc quasi 'euforitzant'-      o bé mitjançant construccions i significancions verbals i semàntiques, m'adono que m'ofereixen personalment una via a explorar, o la possibilitat de somniar amb un retorn a la interpretació actoral. O a la meva (auto)formació  en l'esfera educativa No Formal o Informal. Aspirant a que ara sols des de d'una praxis constant i total ensortir-me'n. Tornar, en definitiva, a experimentar, tot tractant d' oscil·lar per tots els géneres que la impro, combinada amb la força de la Poesia Dita, o tot i quan el monóleg suposa i permet... em permetré, doncs,  explorar i optar per petits processos formatius o col·laboracions amb persones del ram i desfermar els principis de POESIA DOCUMENTAL:

1. 

Les històries de vida personal com adob narrat o ficcionat.

2. 

Una visió crítica del món s' hi ha de sumar amb l'humor i la sàtira, per combinar-la amb la intensitat dramàtica de la improvització dins la realitat contextual que ens envolta en l'actualitat.

I...

3.

La finalitat serà trascendir la Bellesa, la cloenda propositiva, la mostra crúa o des de qualsevol angle emocional, on tot ha de conduir a l' actor i al públic a la resolució de les 'trames de vida" mitjançant el sentit de l' humor. Dotant aquest de capacitat de canvi, de veracitat i sempre de Bellesa.

M' agradaria així un temps de laboratori per experimentar o transitar per tots els géneres teatrals possibles -des del drama fins a la tragèdia o bé  per, final i definitivament, aturar-me en la comèdia i/ o en els sense sentits de l'existència contemporània. 

    Reconec que per a mi el teatre, sobretot, és una disciplina artística que em desperta admiració, passió i tambe aprensió fins ben bé el pànic... Tot i alhora. És ben cert això. Per tant... És l'Art de les persones més talentosxs, dins dels grups humans  dels més arriscats, fent vida dins l'escena i del panorama,  directe des d' un escenari davant d un pati de butaques; això per a mi és de persones  molt valentes.

Un repte o una desitjada virtut, a risc i premi de vèncer el vertígen o créixer gaudint inclús de les caigudes importants, riure del cos... ja que no m'és a priori, ni mai ha estat, fàcil de superar o sostenir el 'pánic, nervis i també dispersió escènica'. Crec, però que el jo poeta sí que pot i podrà... I per això sóc Jo aquest que s'inventa unes normes o principis, que us comparteixo.

Penso que amb un treball sistemàtic i organitzat puc, o vull creure que tot aprofitant el 'do cultivat de la paraula poètica' i la seva força, em proposaré també,  experimentar des de l'unica vessant que contemplo possible, en el meu cas i per a mi,  factible per portar-me fins a escena: la poetica del relat documental, o d una ficció real i vivènciada teatralment amb humor, quan sigui degut i hi hagi catarsi. I si no la poesia oral s'obrirà pas...

 La impropoètica, de caire documental... Sí. Processos encaminats a l'humor com a finalitat.  O una proposta més per a explorar. És a dir trascendir la realitat -personal i sociopolítica sobretot- per així expressar tot quan va dels nivells personals i íntims que son afectats, tant per les dimensions socials vigents, així com totes aquelles causes o impactes dels aspectes polítics; capaços d'interferir en els processos vitals de grups i persones o col·lectius determinats. Per  tant aprofitar o tansitar pels géneres teatrals disponibles,  per a desenvocar i frenar, i com qui diu aparcant a la zona plàcida i lliure de la comèdia i del cos esdevingut Lliure. Còmic.

Bé, tal i com ja he explicat i escrit al bloc 1. dedicat a fer comprensible el meu peculiar treballar mitjançant la poesia; o com a conseqüència d'haver pres la paraula escrita durant tot aquest temps, i sempre des de l'angle i la perspectiva que m'oferien les idees recollides al manifest Hacia un Arte más Humano, que com ja  he explicat, pretenia o volia deixar constància de la utilitat del llenguatge escrit, per així posar-lo al servei de la -triple- transformació que em vaig proposar en aquells anys de joventut a Barcelona. 

A modus de recordatori diré que pretenia transformar la meva realitat personal, també la social -que en podia derivar en una identitat o rol socialment marginal, degut a un diagnòstic o per l' estigma al voltant dels pre i perjudicis versus la salut mental,  així com tractar de sumar el meu gra d'arena, en la dimensió o nivells polítics. Però no semblen haver-se acomplert tots els meus objectius de transformació en tots aquests tres nivells...

Per tant i per ser franc, hauria d'afirmar que alguns o molts escrits i versos que he composat i escrit, reclamen, i quasi bramen,  contra tots els mals polítics que es traslladen als contextos socials   -malaltissos -    d'avui eon dia, i com sempre, reitarant-me fins l'esgotament per proclamar i declamar que  Un altre món és possible.  Encara('l)!

Doncs finalment, ni socialment tinc ganes de inserir-me en el pensament positivista, hegemònic i predominant, ni políticament he perseguit assolir  cap espai o posició destacada, perquè sols pretenc Ser i defensar-me com un ciutadà més, car jo vull ser-ho participatiu... O tot perquè jo hi voldria,  encara, creure en aquesta bellíssima possibilitat de globalitzar els DDHH i aportar o ajudar des de les 'Arts' i empényer per aconseguir aquesta meta Cultural que em proposo, treballant dia a dia i amb persistència. Sí, fins aconseguir petites sumes o moltes -algunes- fites, que ens hi encaminin a viure millor dia a dia. A tota la humanitat, i per tant:  a tothumà. Jo ho intentaré, pel bé que em suposa(ria), d'aportar.

I ara que en puc fer una valoració o mirada panoràmica i retrospectiva, sobre aquests meus objectius vitals, dins els diferents contextos en que la realitat m' ha anat situant al llarg de tots aquests anys de vida i maduració...   doncs, en aquests tres contextos que desitjava produïr importants transformacions,  jo avui  sols puc valorar  que com a fita o transformació aconseguida o totalment assolida, és sols -i per sort- la del nivell personal i vocacional.   Canvis suceïts i per a mi molt satisfactoris, però que sols he pogut, produïr-los en l'esfera personal d'una manera completa, des de l'escriptura o la creativitat, havent aconseguit crear i forjar tot un món propi i una persona autoconscient (quan no haver construït el meu personatge...). 

Em sento bé amb el meu ésser, ho reafirmo. Em veig lluny i crític de tot quan suposi insessibilitat, colonialisme, patriarcat, desigualtats, injustícia. No n'estic lliure ni totalment alliberat,  però allò important és la consciència i un saber rectificar, reparar i teoritzar o assenyalar els 'focus del mal'. En definitiva he aconseguit revertir una masculinitat i identitat induïda als esquemes colonialistes, jeràrquics, monoteïsta i també sexistes i excloents. O bé que em situo el més pròxim possible al  costat del meu ésser més sensible i participatiu. Cert. I també vulnerable. En tant que sé que sóc cosa insignificant en un univers infinit... Per tant sensible.

Ara bé, tant a nivell social, influenciat fortament per aquest context polític global com l'actual neoliberal; doncs haver mostrat, explicat i quasi exhibit o lluït el diagnòstic, o de les obres-crisis que n' he patit i les etapes agitades que s'apilen a la meva història personal i tinter..., doncs sortosament he sabut trascendir,   des d una perspectiva crua, crítica i en ferma rebel·lia, absolutament. Literalment Humana. Humanista....? Altermundista!

 Confesso doncs que n'he pagat un cost i un peatge molt alt d'aquest versar la follia... I es que a nivell social no existeix una comprensió completa ni sòlida d'aquesta realitat, on imperen els tabús, l'eclipsament dels nostres talents i aports, amb la qual cosa s'ajuda o disparen els prejudicis i la construcció social de l' estigma o bé de la por, la desconeixença i el distanciament o psiquiatrització social.

 I a nivell polític ... Sols podria dir ja i com a un creador més, o un d'aquells creadors que no ens tenen en compte... per ser artistes díscols amb veu  o  idees pròpies, raó per la qual ni dels organismes oficials i públics aspirem ens reconeguin la tasca sociocultural i humana que fem; i per a postres tanpoc socialment sempre hi soms presents i contemplats completament com i el que Som . 

Volem potser unes arts asséptiques?  Inofensives? Impunes? Técnicament perfectes?  O per identitats classificades?  O és que el que jo faig no resulta gratificat a priori perquè ens qüestiona com a Massa Social?  O bé fàcilment el públic pot o podra païr el parlar i expressar  sense péls a la llengua ni embuts d una ment obstruida i racialitzada o degudament classificada? O bé des de poltrones estratificades sota el cul totxs podem opinar i riure i relligar un comunisme catàrsic? 

Quelcom proper a Vigilats i Castigats en seria la reflexió final que n'extreuria de la meva experiència personal. Doblement assenyalada: immigrada i de segona generació i afectat per diagnòstic en SM. Tot un panorama.

I poesia documental, una proposta teatral d'humor social aspira a ser el meu nou refugi, intent de genialitat i experiment? O sols i personalment em donarà Sentit Espai i Temps. Temps on enfocar tots els angles que m' interessen explorar, tant a nivell de l'estructura cos ment emocions gest i  Paraules... Riure?

Això serien les idees generals i també seria tot quan volia explicar.

PD:

També pels audiovisuals em reservo unes línees generals o idees.. Prò ho explicaré al post número 3.

...