En aquest segon escrit, on ara intentaré desgranar un treball, i també una accidentada investigació en primera persona, de caire sociosanitària, ja que voldria fer, i tansols una mica per sobre; una reflexió sobre els vincles, i la seva estreta relació amb algunes situacions de crisis vitals o de salut mental.
També us vull compartir la meva vivència de com els vincles que establim, abans fins i tot de nèixer, i sobretot des del naixement; com incideixen en el curs i evolució dels problemes relacionats amb la Salut mental individual.
Els tipus de vincles són diversos i variats -aquí em caldria derivar a les persones lectores a la bibliografia dedicada als vincles i al desenvolupament-.
No sempre la filiació en una família concreta, ens dota de la seguretat i protecció psíquica, emocional, física, evolutiva... O bé i malauradament, a voltes establim vincles i filiacions, en entorns tant insegurs o inestables; inestables potser, tant com els contextos històrics determinats de cada època, han propiciat les situacions individuals i col·lectives -o concretes-, i que d'una manera o una altra, hem heretat, i això cal acceptar-ho i entomar-ho. Païr-ho.
En el primer escrit reflexionava sobre com els contextos sociopolítics són determinants per a un poder comprendre bé l'estreta relació entre context polític, neoliberalisme i el greu impacte que tenen sobre la salut pública de la població en general, i sobre l'atenció a la salut pública.
Ara bé, totes les persones hem nascut i som fills i filles, d'una mare i un pare, que alhora han nascut en un temps i context determinat, i a totes les persones ens travessa, des de les històries dels familiars més pròxims, així com la dels avantpassats i ancestres. I les de cada etapa o època.
En primer terme, caldria remarcar que en la història moderna i en la postmoderna, no s'ha volgut donar a la Vida i les cures el valor que té o haurien de tenir, en una pretesa democràcia universal. Ans el contrari. Així que podríem afirmar que ni la fecundació, ni la gestació ni el part ni la criança, ni les cures ni l'educació, així com les endèmiques violències contra les dones ens demostren els dèficits.
Doncs tot plegat, i em refereixo a aquesta suma de factors citats, no permeten, ni evitar ni prevenir que no establim vincles d'inseguretat, en uns entorns marcats per les violències endèmiques o inherents al sistema predominant o hegemònic.
No tota persona estableix vincles que ens dotin d'una psique forta, sana o totalment plena i sense desequilibris. O que ens sapiguem ensortir de les crisis que podem arribar a patir, i d'una forma que quedem enfortits, i sanats aquests, o d'aquests, vincles.
En primer lloc voldria remarcar i dir, que no pot recaure sobre les mares i les famílies tota la responsabilitat, de com han establert vincles des dels inicis, o fins i tot abans de ser fecundats. Caldria facilitar una planificació familiar acurada, perquè els contextos precisament ens determinen i alhora ens mostren nítidament els dèficits i tares de les polítiques de cada època, territori o període, del context històric concret...
Puc afirmar que les mares i les famílies tenen dret a experimentar dificultats per a establir un bon vincle o estil de criança. També les paternitats cal que les repensem i que no predomini l'abandó de les responsabilitats en les cures i les diferents dimensions de les criances.
Caldria, doncs, una organització social i política més sòlida, democràticament parlant, en què les comunitats superin els individualismes i els traumes socials o personals. Cal reformular el què entenem per democràcia, o que un estat del benestar sigui basat en el posar en valor les cures i els acompanyaments al creixement i maduració física, psíquica i orgànica.
Dit això, tota responsabilitat, o bona part d'aquesta mateixa, sobre el curs de les històries de vida (socials, personals, familiars...) sempre ens portaran a citar i assenyalar els contextos i els seus responsables polítics. No ens serveix per a res culpabilitzar i flagelar les nostres mares o històries familiars.
Malgrat haver-hi persones amb experiències extremes i carregades de violències i problemàtiques associades a aquestes, doncs una manera d' empoderament o una porta a una sanació dels traumes i experiències, seria parar atenció als contextos polítics, en els quals les persones han sofert vides i vincles familiars, desestructurats, i per tant aquests vincles establerts han determinat una psique en un estat d'atenció o alarma i estrés, o bé en harmonia i seguretat.
L' estrès, o fins i tot el desbordament i les crisis i recaigudes, donen senyals o signes que manifesten que algunes persones no es senten segures ni protegides. Això tampoc ens ha d'evitar caure en idealitzar els nostres agressors familiars, o no veure com podem arribar a caure fàcilment en un trauma d'alienació parental.
Lligar-nos-hi, a uns rols denigrants, o obviar el valorar com un pot fer efectiu 'marxar d'aquell lloc perillós', per així poder crear uns altres vincles, fora de tot entorn insà o afectat per les diverses violències. Malauradament les relacions humanes es poden veure convertides en unes relacions viciades, dins uns contextos que no fomenten la reflexió i la participació efectiva en el què hauria de ser un viure en un món comú.
Ara m'aturaré a explicar una mica com jo he viscut els meus vincles i rols familiars.
Tant el meu pare com la meva mare van néixer als anys 50's. Tenim els orígens situats al Rif. Una regió del Marroc, la qual ha quedat marcada per successius conflictes, damnificada greument pel colonialisme francès, el qual va cedir les regions nord i sud del que coneixem pel Marroc, a Espanya. És a dir els va cedir Sàhara i la meva regió natal situada al nord. El Rif.
Resumidament us podria dir que els meus avis i besavis van viure i patir el colonialisme europeu i la guerra que en va derivar al 1921, i que va durar fins el 1926, amb diferents fases, etapes i moments en els enfrontaments bèlics, que van des de la derrota inicial de les tropes espanyoles, fins a la revenja amb armes químiques i la dissolució de la incipient República Confederal del Rif, al 1926.
Una guerra sanguinària entre la insurrecció rifenya, cotra l' exèrcit espanyol, i després a la inversa. Una revenja sense escrúpols ni treva ni humanitat. I també cal dir que directament també l'estat francès hi té un paper rellevant en tota aquesta trista història (així com que va facilitar armament químic l'estat alemany a les forces colonials).
Des de llavors i fins a dia d'avui, aquesta regió del Marroc no ha deixat -encara- de viure una era convulsa rere una altra. Cal que cerqueu informació perquè no hi afegiré gaire més sobre la meva terra natal. Una de les portes entre Àfrica i Europa, zona molt més que conflictiva. Roent!
Doncs el meu pare abans de casar-se amb la meva mare, havia aconseguit emigrar a Europa. En un primer moment va anar a Alemanya. En alguna de les tornades o visites vacacionals; o bé de visita al seu Rif natal i a la seva família, es casa amb ma mare.
Celebrada la boda, quan torna a Alemanya, la deixa a la casa de la seva família, on viuen bona part de la nostra família paterna, que per a nosaltres seria la família extensa. Un cop i un altre torna a marxar a buscar-se la vida a Europa.
En algun moment, va a parar a França, ja que a Alemanya tot i tenir feina, no aconsegueix regularitzar la seva situació.
A França treballa de jardiner. Aconsegueix regularitzar la seva situació. Mentre, la meva mare vivia a la llar de la seva nova família, o més aviat amb la del meu pare.
Unes relacions familiars molt desestructurades o viciades entre xocs, rivalitats i conflictes, i fins i tot enfrontaments. Cada dos anys el meu pare visita la seva dona i a la seva familia. La meva mare hi té moltes queixes i ell li promet fer la reagrupació quan li sigui possible. Tot i ser el seu rol familiar el vertader motiu de la seva emigració, ja que va haver de veure's exclòs d'estudiar i abocat a fer les tasques i feines del camp, mentre el seus germans estudiaven i les germanes es casaven, o algunes o no fàcilment, o no.
I és que una de les meves tietes paternes va ser pre-destinada a no casar-se i ser la 'sirventa' o cuidadora dels seus pares, un cop es trobessin envellits. Tal qual ha estat així. No n'hem parlat mai. Desgrano els meus records i selecciono informació dispersa. Les llums, virtuds i bons records són molts i de gran calat per a mi. El meu ídol era l'avi i el tiet matern Mohamed. A Europa sols em permeto un idol: Mr. Bean!
Com deia cada dos anys visitava durant un mes a la seva familia, la seva terra natal i esposa; esposa a la qual anava deixant embarassada. I tornava a marxar.
Va néixer primer una noia. Tres anys més tard un noi. I tres més tard, va arribar un altre noi. Anades i tornades, històries migrades i mares embarassades. Contextos concrets i el pare absent. Per emigració.
I faig ara una pausa, no perquè no vam arribar encara tres fills més, vinguts de la panxa de ma mare i fruits de la llavor sembrada pel meu pare. Fent una mica de broma, diré que el meu naixement marca la relació de mon pare i ma mare, i també amb tota la resta de familiars. També, o fins i tot a tota aquella part de la familia extensa. Quin paper m'ha tocat. I l'he assumit amb ànims de sanar i ajudar.
Mon pare, segons s'explicava en les històries familiars, nascut el tercer bebè, era o seria idoni, deia, no portar més fills. Tractava de reagrupar la familia, i s'explicava que ell era del parer que a Europa ja tres fills són molts. I mantenir-los encara més difícil seria. I saber-ne... també, afegiria jo. Ningú hi neix ensenyat. Hi ha contextos privatius, on l'analfabetisme està a l'ordre del dia. I el Rif ha estat una zona assenyalada, castigada i assetjada amb aquest greu problema.
També diuen les històries familiars que encara recordo, que ma mare no hi estava gens d'acord amb aquest punt de vista. Volia tenir més fills, que si no a la llar tot el dia... Quin gaudi li quedaria, entre aquelles feres, que com relata van mantenir una relació infernal, plena de traïcions i enfrontaments.
Per tant, i extret d'interpretar les històries familiars, aquelles que he escoltat i viscut, afirmo que vaig ser un fill indesitjat per part del pare. I fill enyorat i desitjat per la mare. I al 1978 vaig néixer jo. El quart d'una filiació, finalment de sis. Amb dos nascuts ja ara aquí a Catalunya.
Aquell any precisament (1978) el meu pare abandonava França i la jardineria. I s'instal·lava a Catalunya, on va treballar a la mineria.
Al 1982 aconsegueix fer la preuada reagrupació i és llavors que el pare absent, té tots els familiars aprop d'ell i es fa present. El 1983 arribaria ara una noia, la qual em desplaça del lloc del més petit de la casa. Jo començo a anar a l'escola, parvulari, i un dia en què ja havia après a escriure el meu nom a mà, i una lletra que intentava ser majúscula, crec que quan ho vaig aconseguir, als meus cinc anys d'edat... Quan li mostro, doncs al meu pare com de bé escric el meu nom, llavors neix una alarma en el subconscient conscient del meu pare, ja que veu i comprova que sóc nascut, per a ell com a possible fill indesitjat, i a més comprobava que era jo esquerrà. No vull relatar ara els detalls, però sí que vull expressar que en aquella edat, encara innocent i massa prematura, que ningú està preparat mai dels mai, per al llarg de tota una vida rebre les violències a les que estem exposats, tant a aquelles socials, contextuals o polítiques i també en el sí de les famílies. Sols vull afegir que des d'aquell dia, i fins a modificar la meva lateralitat, els maltractaments físics i psíquics van ser una tònica educativa i nefasta. I també vaig anar creixent amb una conducta desafiant i rebel.
Fins que als disset anys d'edat, vaig emmancipar-me gràcies a una feina en un hostal, hostal a la Cerdanya, el qual em va oferir un habitatge, un salari i una feina que feia molt motivat. Ja havia estat aprenent de cambrer mentre vivia amb mons pares. Ja havia treballat un any i escaig a la llibreria de Berga. Ja havia abandonat els estudis. Ja la societat sabia del mètodes de càstigs físics del meu pare perquè alguns havien estat a l'espai públic. Ja havia passat alguna nit al ras o a casa d'algun amic. Ja a l'hospital havien minimitzat el nostre problema. O bé que no van activar els serveis socials i d'atenció a la infància i adolescència.
Avui, passats ja tants anys, havent fet d'educador social agraeixo no haver passat una infància institucionalitzada. Aquesta institucionalització la vaig viure amb vint-i-cinc anys. Després de patir la primera crisis o brot. De caire psicòtic i afectiu. Nou mesos en un centre terapèutic privat i sols accessible a classes altes, o bé oer a derivats de serveis socials institucionalitzats, o com els meu pares, en el meu cas que van demanar un crèdit per costejar el preu del centre. Esforços n'hem fet. I molt grans i importants.
Una relació malaltissa, que ens va afectar a totes les parts i membres familiars, i que evidencia la possibilitat de moltes hermenèutiques i solucions possibles.
Doncs per altres raons, i també entre d' altres, el meu caràcter o conductes desafiants, puc afirmar haver tingut molt mala relació amb el pare fins que als 17 anys m' emmancipava. I he viscut i sostingut uns vincles molt dèbils i debilitadors, però des de aviat que sóc molt empàtic amb les seves històries personals, en un context i època com la que els va tocar viure. Amb un procés migratori inclòs i per ambdós dolorós.
I he sabut alhora aprofitar una història, la meva, de llibre o de pel·lícula. I com a escriptor i poeta he refet la meva vida des de La Paraula, la qual porta al Pensar. Al deixar-se sentir (sentipensar). I per tant a un coneixement o aprenentatge significatiu. Totalment cert. Ho penso així.
Però al 2016 el pare va morir. I al 2017 uns fets anecdòtics, relacionats amb la meva salut mental, o potser com la meva mare la hi fa sofrir, juntament a com ho expressa, sobretot. Esclata una baula de fets despersonalitzadors.
Tot plegat li van permetre, crec, a la meva mare, extendre o adobar el terreny per a desenterrar i cristalitzar els traumes familiars. Han trencat tot vincle i relació amb mi. Jo em sé una part mès, i molt afectada. Alhora que penso que puc ser aquell detonant per a una sanació efectiva. No m'importa si aquells familiars vius sanen o solucionen les seves tares o traumes o si reelaboren les seves històries i se'n apoderen d' aquestes mateixes. Jo per ara i des de fa cinc anys, visc en una terrible baula de violències globals. Les de l'Estat o de les institucions, son imperdonables i m'hi he enfrentat descarnadament, i ho seguiré fent. Usant una queixa que em permet perdonar. Jo no tinc més que privilegis. Gràcies als meus pares i fins i tot al meu DNI.
I tanmateix em cuido tant com puc de resoldre aquest procés de despersonalització. Aquesta família que m'ha tocat per ara no la vull, per ara o mai més aprop meu. Mort el pare s'ha destapat tot un gran trauma i he trencat tots els meus silencis. Desitjat i indesitjat. A més crec que els hi passa la familia de forma generalitzada. Estem sofrint quelcom que ve de molt lluny.
Però no hi tornaré. Ni amb odi. Ni molt menys amb l' amor que he anat treballant-me; o perquè afroeuropeu, no és una realitat que fàcil, no ho és gens ni mica.
Estic aprenent a viure trencat, ho sé que per un bon temps serà així. I païr com aquells espais on em relacionava també, tracto de comprendre les raons de per què han quedat també trencats. I en el sí d'una societat de turisme i trinxats socials, em salva les lectures de llibres què faig.
Però com sempre em sento compromès a saber gestionar-me en les situacions creades. I em permeto si em cal desbordar-me. Sols quan em cal. Sobretot a mi mateix, em tinc respecte. Em sento dins un col·lectiu infantilitzat, i depenent. He aprés a dir:
La meva salut la cuido i cuidaré jo. Hom podria quedar atrapat entre institució política, 'presó' psiquiàtrica i els rols familiars. I no ho he permès mai això. Em fa sentir orgullós que sóc Poeta. Com tants i tantes al llarg de la història. Recents i pretèrits.
Com a educador també agraeixo el meu compromís amb la (meva) salut mental.
Moltes persones l'estem escrivint aquesta part de la Història, estem Pensant la Vida, i Defensant els DDHH. I La memòria. Però el neo-conservadurisme neoliberal (o altrament el re-assentament feudal) ens vol callades, explotades, callades davant el dolor aliè i a més despersonalitzades; a totes les persones. Compte, llavors us diria.
Hi veuen guanys econòmics en tot? Sense casa, ni drets, ni treballs dignes i a més a totes, si poguessin ens volen també ben empastillades o hiper-medicalitzades? Assertivitat i cuidar-se és fan indispensables.
Puc perdonar ma mare. Però mai una casta politica. Puc perdonar a les meves amistats. Però a voltes em costa perdonar-me a mi mateix. O és que en tot cas, vull ser un superheroi? No. De cap de les maneres. Persona humana... Que per aquest compromís, ara em costa trobar casa. Però trobo alguns remeis. Poc a poc sé que vull anar i arribar molt lluny. Ni els polítics poden interferir gaire en ma vida. Estem elprnyent per viure en un món en comú. Globalment parlant. I és que hi pot haver responsables i noms, tant de persones com de possibles greuges o fins i tot alguns delictes contra la salut i la integritat de les persones. Però La nostra Salut Mental diria jo... "la cura la misma locura, locura, pero, por los cuidados, las arte y La Palabra" . Cuida't de tu mateix. El poder és a les teves mans. I les Obligacions abans. De gaudir els Drets. Agraeixo la meva identitat afroeuropea. El DNI.
Evidentment tinc encara esperances, i desgranar una investigació-acció vull creure que és una de les oportunitats que tinc davant meu. Afectats ho estem ara totes les persones i també el planeta Terra. No seríem persones íntegres si no hi estiguéssim per a cuidar(-nos). En més o menys mesura jo ho fet. Depèn com el desbordar-se millor si passa en l'etapa adulta. Estic segur que d'haver trencat jo, quan era jove, els vincles
.. El trauma transgeracional que he detectat en mí, hagués fet de mi un suïcida prematur. Com un tiet amb qui m'identifico, o amb la seva problemàtica de filiació i lleialtats, amb un final tràgic.
Ajudem-nos! I per tant per avui això és tot.
Continuarà la sèrie d' articles. Amb la voluntat d'aportar i sobretot resoldre els conflictes, encara oberts. Ara però cap nostàlgia ni enyorança. Pot ser un dels camins als quals renunciï. La meva pròpia auto-cronificació del problema de base. Els vincles, emmarcats en uns contextos determinats i amb unes conseqüències sobre les històries de vida evidents. Dubto que no serà aquest un dels temes més importants a abordar actualment. La salut mental i la resolució dels conflictes. Si la humanitat no es presta a abolir les guerres, les persones tenim un gran repte. Conviure segons els nostres vincles. La familia els ha trencat. Els grups humans exclouen i a vegades amb sobrades raons. I tot assenyala a la política i a aquest context actual. Ve de lluny. Som part de la història. I per ara encara, aquesta es roent. Violenta. I tot i així hi podem posar remei. Compromís. Solucions. I sobretot: DDHH!
